Maquinària ‘bianconera'
L'any vinent es complirà una dècada de l'escàndol calciopoli. I la Juve torna a ser la Juve. Enviar l'equip més gran d'Itàlia a segona divisió diu molt del país que ha universalitzat la paraula biscotto, el mateix que avui segueix vivint escàndols dignes de república bananera, com la lluita d'un històric, el Parma, contra la seva desaparició. Tenir el valor d'assenyalar i castigar el vigent campió de lliga amb l'àrdua penitència de la Serie B va purificar l'ànima d'un país amb la fama d'amagar tota la merda sota la catifa.
Aquell estiu del 2006, gloriós per a Itàlia, tetracampiona del món, va ser catastròfic per a la vecchia signora, que se n'anava a segona amb la majoria de les seves estrelles desertant: des d'Ibrahimovic a Cannavaro –qüestionable Pilota d'Or aquell any–, passant per Zambrotta, Thuram i Vieira. Noms que la història no retindrà. Perquè nou anys després d'aquella purga, en el record només queda la valentia de Buffon, Del Piero, Trezeguet i Nedved per arremangar-se en el moment més difícil de la història de la Juve. Ells van posar la primera pedra perquè la vecchia signora hagi recuperat el seu estatus en menys d'una dècada. No podia ser d'una altra manera, pensaran molts, l'equip de la família Agnelli, el més popular de tot Itàlia, no se'l podia deixar caure en un pou sense fons... Però la realitat del dia a dia, del partit a partit, deixa al descobert un motor estrictament futbolístic, audàcia per construir un equip sense l'exuberància econòmica del passat. És veritat que la Juve és l'equip que més paga en salaris de tota la Serie A, sí, però també ho és que en els últims anys només ha fet un fitxatge que li hagi costat més de 20 milions d'euros (Morata). Andrea Pirlo va fitxar en una maniobra incomprensible del Milan. Llorente també. Pogba va arribar a Torí per la porta del darrere. Per Arturo Vidal van pagar poc més de 12 milions d'euros, i avui ja ha multiplicat per tres el seu preu. Tévez no arribava als 10 milions i, després de la seva actuació a Dortmund, La Gazzetta dello Sport el compara amb altres 10 il·lustres de la història del club, com Roberto Baggio i Del Piero. Roberto Pereyra, cedit per l'Udinese i que està donant un gran rèdit, és un exemple més que la Juve, en un context de crisi global a Itàlia, ha deixat de fitxar noms per invertir en futbolistes d'equip. Un col·lectiu que va cobrar vida amb l'arribada d'Antonio Conte a la banqueta bianconera l'any 2014. Conte va acabar sent el Guardiola del Juventus, un entrenador jove, sense experiència en aquestes latituds, però que va dotar la vecchia signora d'una fam competitiva sense precedents. Un equip que pressiona, intens, treballador, molt mecànic, amb un vertigen inusual en el futbol italià, molt modern.
L'ara seleccionador italià, en unes declaracions força reprovables, ha posat en dubte la sostenibilitat del seu mètode amb Massimiliano Allegri a la banqueta. “Amb mi tindríem 20 punts d'avantatge respecte al Roma”, va dir. Però el cas és que la Juve l'avantatja de 14, té el quart scudetto consecutiu gairebé a la butxaca i busca la glòria europea que se li ha negat des del seu pas per segona divisió. La seva victòria a Dortmund reforça el discurs d'una institució que ha hagut de fer penitència per actes de dirigents indignes com Luciano Moggi, però que avui torna entre els millors gràcies a mèrits futbolístics evidents.