La vigília d'un duel de màxima rivalitat entre Newell's i Central, els dos equips de la ciutat argentina de Rosario, Marcelo Bielsa, que era l'entrenador de Ñuls, va preguntar-li a un dels seus jugadors fins on era capaç d'arribar per guanyar aquell partit. El seu pupil li va respondre que ho pensava donar tot i que, si fos necessari, “trabaría con la cabeza”, és a dir, que es llançaria amb el cap per tapar el xut d'un rival. Però la resposta va decebre Bielsa, que n'esperava més. “Vostè no sap de què va això. Si a mi em prometen que demà guanyarem, jo em deixo tallar un dit de la mà.” Li va dir. El sobrenom de Bielsa és El Loco. No és gratuït.

Xavi Hernández ha jugat 751 partits amb el primer equip del Barça. Quina passada! Quants de vosaltres, amables lectors, arribaríeu fins al límit de deixar-vos tallar les dues falanges superiors del dit menut de la mà esquerra (o de la dreta si és que sou esquerrans, que tampoc cal exagerar) a canvi de poder-n'hi haver jugat només un, i d'haver experimentat la sensació inexplicable de vestir i defensar la gloriosa samarreta blaugrana en un partit de competició oficial? Doncs jo també.

Potser el límit és un pèl exagerat, però el convenciment, no. No sé si Jordi Vinyals es referia a això (i ara no parlo de qüestions tècniques) quan, per justificar els pobres resultats del Barça B, que alguns veiem associats a una imatge d'equip tou i poc compromès, va dir que “els valors de la Masia s'han degenerat”. En canvi, el que sí que sé és que el sol fet de formar part de la Masia, cada entrenament, cada partit jugat amb l'escut del Barça cosit al pit és un regal dels déus.

Però, d'això, ¿en són prou conscients els jugadors del nostre planter? I els entrenadors, els psicòlegs, els educadors i els tècnics diversos que treballen en la seva formació ¿la tenen clarament i suficientment interioritzada, aquesta ideologia?, ¿són ben conscients, ells també, que formen part d'una llegenda? És la nostra història i és el que som. Parlo de referents i del foc etern.

Un jugador del planter del Barça és un escollit entre els escollits. Ser del Barça és el millor que hi ha i el compromís ha de ser absolutament incondicional i il·limitat. Donar-ho tot no és suficient. Si això ho tinguessin clar tots els nostres jugadors, cap d'ells hauria d'abaixar la mirada després d'una derrota. I potser tampoc no es deixarien convèncer per les ofertes que els presentessin els seus agents per canviar d'aires amb la promesa d'èxits immediats (qualsevol galifardeu en edat infantil que destaca una mica ja té el seu propi agent; i els seus pares, encantats de la vida!).

Qualsevol vailet a qui s'hagi fet entendre que està en un club únic i a qui s'hagi ajudat a aprendre a estimar profundament i des de dins el Barça, quan li vinguin els emissaris de la Premier amb una oferta per endur-se'l, tindrà arguments sòlids per dir-los, educadament, que ja se'n poden tornar cap a casa seva, amb el flabiol sonant. I si, malgrat tot, ens acaba deixant... potser és que no és un dels nostres. Com sí que ho és Messi.

“El Barça és una escola de futbol. Un equip especial.” Ho va dir José Mourinho (novembre del 2009) i, per una vegada, va clavar-la. La ideologia és una part irrenunciable de la nostra grandesa. ¿Sabem estar a l'alçada, tots plegats, del que vol dir tot això?