El factor Pep
i si fem les coses bé,
a Berlín hi anirem nosaltres, segur
Com ja sabreu, el Walhalla és la residència dels déus wagnerians. Wagner era un geni capaç de vestir una historieta de vora el foc amb uns déus carregats de contradiccions, herois mig beneits i altres personatges estrafolaris, amb la seva música meravellosa per crear una obra mestra. La seva Tetralogia és incomparable. Doncs bé, el Walhalla del futbol té les portes obertes i a dins s'hi guarda la glòria eterna. Ens hi espera.
Curiosament, el gran mecenes de Wagner era Lluís II de Baviera, el país del Bayern de Munic, el nostre oponent en la Champions. Serà un contrincant molt dur que, a més, està dirigit per qui ens coneix tan bé com si ens hagués parit; o més ben dit: ens ha parit. Ell va ser l'arquitecte del millor equip de la història (Barça 2008-2011).
En les actuals circumstàncies, si el Bayern l'entrenés qualsevol altre que no fos Guardiola, majoritàriament se'l menystindria. I subestimar el contrincant és un pas en fals que pot conduir fàcilment cap al fracàs. Però la presència d'en Pep altera l'anàlisi i el context emocional d'aquest duel. Crec, modestament, que ell és conscient que aquesta vegada té les de perdre, però farà els possibles per revertir la situació. De fet, ell ja ha començat a jugar l'eliminatòria. El factor Pep l'hem de positivar a favor nostre i ens ha de servir per mantenir la tensió màxima i la motivació en grau superlatiu. Em consta –i em tranquil·litza– que els nostres jugadors, això, ho tenen claríssim.
Per cert, sobren i molesten algunes al·lusions –sentides i llegides– alliçonant-nos sobre com hem de rebre Guardiola. Ell és l'entrenador rival i això és la Champions i no el Gamper (és a dir, no calen excessos), però qui qüestiona la nostra capacitat de ser sincerament agraïts amb un dels nostres –i tan especial– com
és ell, està ofuscat o no sap qui som. Així de
simple.
Els escollits
Els resultats –espectaculars– ens avalen i el joc –a voltes sublim– ens acredita. “Ens hem guanyat a pols arribar on som”, diu Luis Enrique. I té tota la raó. Perquè és extremadament complicat i difícil presentar-se al moment decisiu de la campanya amb la força mental, el to físic i la frescor futbolística que evidencia el Barça. És com si les valquíries ens haguessin escollit per guanyar-ho tot. No podem fallar.
Des que l'enyorat Tito Vilanova va haver de deixar la direcció de l'equip, pel maleït càncer que no va poder superar, que no tornava a sentir aquesta sensació, única i tan reconfortant, que la victòria només depèn de nosaltres. I si el Barça juga com sap fer-ho, tot sortirà bé. En aquest sentit, a més de desplegar tot l'arsenal de virtuts que ens defineixen, ens caldrà sobretot saber mantenir sempre el cor calent i el cap molt fred, en la mateixa proporció –alerta, siguem més destres que mai en la recuperació i les cobertures, i cuidem-nos de protegir les dues bandes i de les pilotes llargues a l'esquena dels nostres centrals.
Dita la qual cosa i en definitiva: si nosaltres estem al nostre nivell i no passa res de paranormal (cúmul d'infortunis, errades clamoroses, arbitratges calamitosos...), ara mateix, en les condicions dels uns i dels altres i en una eliminatòria de 180 minuts, el Bayern només ens pot eliminar en un concurs de veure qui es beu més barrils de cervesa. I, a això, no hi jugarem.
