L'estira-i-arronsa per la renovació del contracte de Dani Alves amb el Barça sembla destinat a allargar-se fins a l'últim, que és el 30 de juny, o gairebé. La compareixença d'ahir per part del jugador va ser especialment dura, amb retrets i un aire de desafiament contra la directiva blaugrana. Però també és cert que la intervenció, més enllà d'un cert to agre que es podria haver estalviat –Alves va admetre ahir, però, que ell és com és–, cal emmarcar-la en un procés negociador d'allò més habitual. Ara toca tancar aquest tema que ja fa massa mesos que s'arrossega. Alves té raó a l'hora de reivindicar-se perquè realment ha fet una magnífica segona volta i és un dels artífexs dels èxits del Barça de Luis Enrique. En tot cas, el club no necessàriament ha d'acceptar cap pretensió econòmica que consideri fora dels límits tolerables o que posi en perill l'estabilitat de la plantilla en afers de barems salarials. Però és evident que la directiva ha de tenir en compte que Alves ha estat, i probablement continua sent després de la temporada que ha fet, un dels millors laterals drets del món. I cal afegir que aquesta és una posició amb pocs recursos pels dubtes que genera Montoya en el tècnic i pel fiasco de Douglas. És a dir que, tenint en compte la pretensió econòmica i l'aportació del jugador, toca prendre una decisió sense allargar-se més en el temps.