Em fa la sensació que a l'Espanyol l'espera un estiu difícil, ple de dubtes, indefinicions i, segurament, decisions mal preses. En definitiva, i crec que sense exagerar, el club s'hi juga el futur. D'entrada, la qüestió principal és la més que possible, inevitable, entrada d'accionistes amb recursos a la societat. Un caixa o faixa de l'entitat que no admet l'actitud de posar el cap sota l'ala, o de veure-les venir, o d'un refús sense sentit. S'ha acabat l'hora dels sentimentalismes, els ressentiments i les malfiances. És el moment de la realitat, de tocar de peus a terra. Ja no s'hi val a malfiar-se del que ve de fora si a casa ja s'han esgotat les existències i les propostes i no es presenta cap alternativa solvent i fiable.

L'Espanyol necessita mirar més enllà. Necessita un nou projecte que torni a engrescar els seguidors i que permeti establir una estructura esportiva de garanties i competitiva. A banda d'aquesta qüestió, la principal, em sembla molt bé que s'hagi renovat el director esportiu. Si més no perquè, tot i l'escassetat de recursos, el resum final de la temporada és prou correcte.

El que no entenc és la reticència a deixar marxar Sergio García. D'acord que es perd un referent i un gran jugador, però... que hem perdut memòria? Val la pena recordar el que va passar amb el porter Kameni? Un estira-i-arronsa absurd en el qual es varen perdre bous i esquelles. I encara un cas més greu, el de Tamudo. Encara no entenc que algú de la directiva es posi a tremolar quan es publica que l'Espanyol ha ofert feina a Tamudo. D'acord que va ser un referent del club durant molt de temps, però la manera com va portar la seva sortida no va pas ser exemplar, que diguéssim. S'ha dit més d'una vegada que gestionar un club amb pocs recursos, amb un deute considerable i amb el síndrome del veí ric té un mèrit remarcable. Deu ser això.