No es pot dir que a l'Espanyol es facin les coses precipitadament. M'atreviria a dir que s'han sabut gestionar els moments complicats de final de temporada i la manera com s'han encarat les baixes de jugadors importants com Sergio García i Álvaro Vázquez. A sobre, en quinze dies han renovat el carnet més de divuit mil abonats. Un detall, aquest, que pot semblar menor, però que en la conjuntura del club s'ha de considerar en la seva justa mesura un bon símptoma de cara al futur.

A diferència d'altres temporades, les circumstàncies han aconsellat i han fet que des de la directiva del club no es fessin ni promeses estranyes ni campanyes excessives d'optimisme de futur. Sense fer gaire fressa s'han incorporat dos nous jugadors que, tot i saber-ne ben poca cosa qui no està al dia d'aquestes qüestions, no deixen de generar un marge de confiança, de pensar “i si...”. Sincerament, tot i que de l'Hernán Pérez i en Burgui no en sabia gairebé res de res, em permeto la llicència de pensar que la secretaria tècnica l'ha encertat. És possible que tornar a començar a entrenar-se amb aquesta calor provoqui algun escalfament de cervell. Amb xafogor o sense, el que no m'ha agradat gens és el gest oportunista de Joan Verdú. Es podria haver estalviat dir que amb la marxa del seu amic Sergio García l'Espanyol perd mig equip. És una falta de respecte als seus companys de professió. Precisament ell, que no va fer ni un gest per quedar-se a l'Espanyol sabent que econòmicament no podia igualar la proposta del Betis. I sense ell, un jugador important, tot s'ha de dir, l'equip va superar aquell tràngol amb nota. Cosa que no li va passar a Verdú, ja que amb la seva col·laboració aquella temporada el Betis va acabar baixant a segona divisió. Per cert, si ja de per si a l'Espanyol li és difícil aconseguir un espai correcte, aquests dies ho té impossible. Tots estan de campanya!