La posició de porter, tan de moda aquests dies, ha pres en el futbol modern una rellevància formidable, inesperada en el segle passat, on es valorava sobretot el model basc amb Iribar, Arconada i Zubizarreta com a exponents d'una manera d'entendre el futbol, globalment, que afortunadament ha passat a la història. Certament durant molts anys, sobretot els vuitanta i els noranta, es marcaven menys gols, però el mèrit no era exclusivament dels porters, menys preparats que ara. La majoria d'equips es bastien sobre defenses fortificades per dalt i per baix que convertien l'àrea petita en una zona inexpugnable, el bastió on el porter podia governar com un general la defensa de tota una ciutat. La violència també era més gran, amb destralers que tots tenim al cap. Els jugadors creatius jugaven intimidats i ben bé que feien.

Però amb els anys, el futbol no tan sols va canviar, sinó que va viure una vertadera revolució tàctica, estratègica i també de talent. Mai, per exemple, havien coincidit en una sola dècada a Europa dos jugadors com Messi i Cristiano. Els defensors dels porters tradicionals van perdre definitivament la seva batalla final quan els entrenadors van començar a avançar cada vegada més la línia defensiva cap al mig del camp. Ho va fer Cruyff amb un instint suïcida excepcional i també Arrigo Sacchi justament al país del catenaccio! Després Guardiola i d'altres van corregir i augmentar la fórmula deixant el porter cada vegada més sol dins l'àrea i la defensa cada cop més lluny. D'això se'n diu jugar, i mai més ben dit, jugar sense xarxa.

Al Barça, rival assidu del Madrid, el risc d'aquests últims anys ha estat maximitzat perquè l'etern rival té un jugador com Cristiano. Si la pressió alta no surt bé, el perill que el porter es trobi cara a cara amb el portuguès ha estat constant. I en la situació inversa passa el mateix. En aquell gloriós 2-6, Pellegrini va fer jugar el Madrid molt endavant i Casillas va patir la seva humiliació més gran. Florentino, llavors, va decidir tornar a l'edat medieval. Pit i collons. Mourinho...

Casillas és un excel·lent porter per a un Madrid que vulgui jugar, per exemple, com la selecció espanyola. Però amb el triplet del Barça sobre la taula, aquesta temporada no toca poesia, sinó gramàtica pura i dura amb un professor, Benítez, que no tindrà temps per aplicar mètodes de risc. Amb tot, el de Móstoles està ja a anys lluny de Manuel Neuer i Ter Stegen, dos porters que semblen que han estat dissenyats per un programa informàtic per adaptar-se als equips que més lluny volen portar el nou futbol, el Bayern i el Barça. De Gea i Courtois són jugadors espectaculars, però encara els costa viure més enllà dels pals, necessiten sentir l'al·lè dels centrals i protegir-se perquè el seu talent pugui lluir completament. Recordeu Lopetegui, l'home de les mil parades al Logronés, que va sucumbir a la solitud a la qual Cruyff condemnava els seus porters.

Com Casillas, Valdés –ara menystingut al Manchester United– i Bravo, han estat referents d'una transició tranquil·la entre el porter tradicional i el porter jugador. El canvi serà total quan deixem de parlar d'un sistema de joc 4-3-3 o 3-4-2 i dibuixem esquemes amb onze jugadors i no deu, perquè a futbol es juga amb onze jugadors. Amb Ter Stegen, que és un jugador que també ataca, podem dibuixar perfectament un 5-3-3 o un 4-5-2. Les combinacions són infinites. Benvinguts al futur.