El debat de dimarts entre els quatre candidats a la presidència del FC Barcelona no sembla que servís per aclarir gaire què pot passar quan dissabte els socis vagin a votar el proper president de l'entitat. Els candidats no van dir res que no haguessin dit abans en aquestes llargues setmanes de lluita que acumulem. Josep Maria Bartomeu tenia clar que tenia molt més a perdre que no pas a guanyar, per això va mostrar els seus trumfos i va intentar minimitzar els factors negatius, entrant en el cos a cos quan va fer falta, però amb la confiança de qui té el poder. Era previsible que fos un tres –Laporta, Benedito i Freixa– contra un –Bartomeu– i també era previsible que els uns i els altres es fessin els retrets que es van fer. Tothom sabia quines eren les seves cartes i es tractava de jugar-les bé, no cometre errors i si es podia guanyar alguna cosa guanyar-la i, sobretot, no perdre res del que creien que tenien guanyat. En això acostumen a consistir els debats, i dimarts cadascú va jugar el seu paper. De vegades semblava que era més important mirar enrere per fer-se retrets els uns als altres que no mirar cap endavant i debatre sobre el futur. A hores d'ara, els socis del Barça ja deuen tenir clar a qui volen de president per als propers sis anys. L'entorn social del Barça està tan fragmentat, enfrontat i fidelitzat que difícilment hi haurà gaire gent que ara es canviï de bàndol.