Duarte, Robert, Raillo, Lluís López, Caballé... són noms que per a la majoria de seguidors costa encara retenir a la memòria. És normal. Serà així fins que no s'hagin consolidat al primer equip o fins que l'entrenador els doni minuts perquè es vagin adaptant. També és possible que algun d'ells faci un pas enrere i torni al B. Tampoc els seguidors saben ben bé qui són Bardi, Roco i Jonathas. Tot i que és probable que d'entrada aquests tinguin més predicament per allò que són fruit d'un fitxatge o una cessió i vénen de fora. De fet, fins fa dos dies els seguidors tampoc sabien gaire res, per no dir res de res, d'Hernán Pérez o Burgui. Dos partits amistosos i un parell de gols han fet que fins hi tot surti el savi de torn dient que ell ja els coneixia d'on fos que es guanyessin les garrofes. I també hi ha altres noms com Sergio García, Kiko Casilla, Lucas Vázquez i Stuani que si fa uns dies encara eren referents ara ja no pinten res en l'imaginari col·lectiu de cara a la temporada que ha de començar. És llei de vida i llei del futbol. Per això cada vegada m'agraden més els plantejaments de l'entrenador, Sergio González. Sobretot perquè no són res de l'altre món i a més no pretenen inventar res ni enlluernar ningú. Tocar de peus a terra per a l'entrenador de l'Espanyol vol dir ser conscient i conseqüent amb la situació econòmica del club. Vol dir ser lleial amb els jugadors estrella per un costat i acceptar que no els pot tenir a les seves ordres a contracor quan els surten ofertes enlluernadores. No en va a ell, al seu moment, el Deportivo de la Corunya li va canviar la vida professional. I tocar de peus a terra també vol dir confiar en els jugadors més joves perquè la competència per arribar a la titularitat farà molt més competitiu tot l'equip. Com ha de ser.