Editorial

L'EDITORIAL

La davallada de la natació sincronitzada

L'emergència de noves potències, les retirades i les decisions de la federació espanyola són l'origen d'un resultat decebedor

De mundial a mundial, l'equip de natació sincronitzada de la federació espanyola ha perdut pel camí cinc medalles i tan sols Ona Carbonell ha estat capaç de fer dos podis a Kazan. Seria molt simplista situar el declivi a partir de la marxa d'Anna Tarrés a finals del 2012 i les retirades de Gemma Mengual (febrer del 2012) i Andrea Fuentes (gener del 2013), els dos baluards de l'època daurada. Amb tot, és innegable que aquestes baixes han tingut un impacte que l'efecte camp propi va mitigar en el mundial de Barcelona, fa dos anys. I també han propiciat un dany col·lateral, perquè en els esports que es decideixen pel criteri dels jutges, l'estatus aconseguit amb el pas dels anys compta.

Més enllà de l'efecte del canvi generacional (l'equip espanyol de combo tenia una mitjana d'edat de 23 anys), l'escassedat de medalles també ve donada per l'emergència de noves potències (el Japó i Ucraïna, que treballen bé des de fa anys).

En aquest context, apareix el president de la federació espanyola, Fernando Carpena. Zero autocrítica, tot i que després d'haver depurat Anna Tarrés pronosticava una allau de medalles i els primers ors amb el nou cos tècnic. Se sospita que ara vol traslladar el centre d'operacions de la sincronitzada de Sant Cugat a Madrid. Una fugida endavant que, amb el vistiplau del recentralitzador CSD, seria dit i fet en pocs dies.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)