La medalla de bronze de Jessica Vall en els 200 m braça del campionat del món de natació és la demostració, gairebé empírica, que hi ha murs que poden caure. Vall (1988) es va plantejar deixar la natació entre el 2012 i el 2013. Compaginava un dels esports més durs del programa olímpic amb els estudis universitaris de bioquímica. El 2013, en els Jocs del Mediterrani, va fer un salt de nivell en l'àmbit internacional guanyant una medalla d'or i dues de plata. Va acordar amb el seu entrenador, Jordi Jou, que aniria a totes per preparar els següents campionats internacionals. Això volia dir combinar els entrenaments i, un cop acabada la carrera, la seva beca de recerca al Parc de Recerca Biomèdica de l'Hospital del Mar, a Barcelona. Com que no en tenia prou, també es va apuntar a un màster de bioètica. I, entremig, perquè tot s'ha de saber, encara ha tingut temps per casar-se. Una bogeria.

Les diferències amb altres esportistes no s'acaben aquí. És l'única nedadora de l'equip espanyol que no ha passat per cap centre d'alt rendiment. S'ha fet a ella mateixa al seu club de sempre, el CN Sant Andreu. Si la medalla de bronze en el campionat d'Europa de l'any passat ja va ser, per a molts, tota una sorpresa, el podi d'ahir trenca alguns esquemes mentals sobre quina ha de ser l'evolució d'un esportista d'elit a Catalunya. Un cas, doncs, a estudiar.