El traspàs d'Ibrahimovic a cap preu després d'un sol any va adherir sòlidament una etiqueta de mal venedor que el Barça ja portava. Forma part dels mecanismes del mercat que, quan un dels grans d'Europa (per futbol i per diners) es fixa en un jugador, li costi més diners que un club de perfil més modest, però s'escapa de tota lògica que aquest mateix club gran no sàpiga fer-se valorar el producte del seu planter que no li és prou útil.

En els últims anys la majoria d'operacions de compra del club (amb la sorollosa excepció de Neymar) s'han tancat a preus de mercat. En la banda alta, sí, però assumible. On el Barça ha fet el tomb és en les operacions de venda. Des de l'estiu del 2013 el club ha ingressat uns 130 milions per Thiago, Cesc, Alexis i Pedro. Tots ben venuts i ben amortitzats. Adama i Deulofeu són productes del planter que deixaran 18 milions més. I aquesta és una novetat. L'objectiu del planter del Barça és nodrir el primer equip, però quan això no és possible perquè els jugadors no arriben al nivell d'excel·lència requerit, o perquè l'entrenador no hi creu o perquè una estrella els barra el pas, s'han de poder vendre sense recança assumint –com va passar amb Piqué– que si el jugador creix a fora s'haurà de pagar per ell. La majoria de vegades no serà així i el que s'ingressarà pels traspassos servirà per compensar els costos de formació.