Ho és tot aquell en què les possibilitats d'exigència i desgast són superiors al nivell del qui el practica. No es pot anar darrere de tothom, hom ha de saber el que pot fer amb el seu físic, entrenament i coneixement de l'esport que frueix, però de vegades hi ha qui sembla boig. Explicaré uns casos coneguts directament per mi mateix. Fa un parell d'anys, tot fent una excursió pel Farell, la muntanya de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), vam
guiar cap al lloc de socors al poble un noi que s'havia fet mal en un peu i no podia seguir competint en una cursa de muntanya. El vergonyós del cas és que qui anava amb ell, una noia amb qui havien fet equip unes hores abans i es coneixien només de vista, el va deixar a les nostres mans per poder rebre l'ajut. Ella no es va sentir obligada a acompanyar-lo. Fa un parell de mesos un professor de seixanta anys d'un institut va anar a córrer una estona. Va ser el darrer cop que el van veure viu. Mort sobtada, van dir; però ho sabia, ell, que estava en perill? Motos a la muntanya fora dels circuits permesos –tot sigui dit, s'hauria de regular molt més–, caiguda i cama trencada. Un recorregut en bicicleta de muntanya, no se sap com, en caure, una mà queda enmig del plat i el dit esbocinat. Un altre fet semblant amb una mountain bike : en aquest cas, l'accident li trenca ossos de la cara, fa mesos que duren les atencions mèdiques, dolor, pèrdua parcial de la visió i un terrabastall familiar greu. Un grup de gent més o menys experta fa una via ferrada. En un dels punts de suport la distància és excessiva; en un altre, el clau per subjectar el mosquetó ha desaparegut, o mai no hi ha estat. Qui ho controla, qui ha explicat els perills de tal esport? Curses de tota mena, proves molt dures, de moltes hores, molts quilòmetres i uns desnivells que fan feredat. Resultat? Participants amb lesions més o menys greus. Si no s'informa gaire i no hi ha responsables de les competicions, preparem-nos per continuar sumant accidents.