El Barça viu en diversos mons paral·lels que s'encreuen perillosament. D'una banda, el primer equip de futbol ha de fer la seva, aïllar-se (si és possible) i intentar repetir el formidable triplet de la temporada passada –avui comença el seu camí en la copa del Rei–. D'una altra, les institucions esportives espanyoles i també les internacionals persegueixen el club i els seus seguidors per actes que haurien de ser protegits per un dret universal, la llibertat d'expressió. Encara porta cua la xiulada a l'himne espanyol de l'última final de la copa al Camp Nou. En aquest sentit, és un escàndol que en ple segle XXI encara se supediti una competició esportiva a una monarquia, en aquest cas l'espanyola. Els republicans catalans i també els espanyols fan bé de sentir-se molestos per una denominació, i en portem unes quantes, que és una altra herència del franquisme.

Però l'espectacle no s'acaba aquí. Als atacs que rep el Barça des de tots els fronts –alguns de justificats i altres d'esperpèntics– s'hi ha d'afegir la guerra que s'ha declarat a Madrid contra la incipient coalició en el govern de la Generalitat entre Junts pel Sí i la CUP. Precisament, ara que comença la copa del Rei, el Parlament declara l'inici del camí cap a la república catalana. Però resulta que això tampoc és democràtic. Que tinguem sort, en el futbol i la política. La necessitarem.