Em considero periodista per vocació i m'estimo aquesta professió per molt que les empreses hagin acabat marcant les rutines professionals de tots nosaltres. Però recentment han passat uns fets que em fan plantejar on tenim els nostres límits: la tensió entre Marc Márquez i Valentino Rossi, desfermada a l'asfalt de Malàisia, va acabar amb insults i empentes a casa del pilot de Cervera quan un parell de suposats periodistes italians van voler-lo fer protagonista del seu xou televisiu. Stefano Corti i Alessandro Onnis, del programa satíric de Mediaset Le Iene, no s'ho van pensar dues vegades i, segons algunes fonts, van vulnerar la intimitat del pilot en pro de l'espectacle informatiu.

Siguin quins siguin els agredits (els Márquez o els reporters, segons la versió de cadascun), aquest tipus de reporterisme em costaria molt considerar-lo periodisme. Simplement, perquè la praxi dels dos col·legues italians té tota la pinta d'atemptar contra la intimitat de Márquez i, igual de greu, contribueix no tant a clarificar un conflicte sinó, ans al contrari, a posar més llenya al foc. Aquestes són dues línies vermelles que no es poden sobrepassar. Alguns em podrien dir que aquesta gent no és ni actua com a periodista, entre altres coses perquè l'objectiu del programa és un altre: l'escarni, la sàtira. Però també és ben cert que vestint-se de periodistes han atemptat al cor de la praxi professional. Ho siguin o no, són culpables de posar més arguments sobre la taula davant dels qui critiquen obertament l'actual model de mitjans que tenim; de justificar aquells escèptics amb una professió que, segons una enquesta del Col·legi de Periodistes, els seus propis professionals la puntuen amb un 3,99 i situen la credibilitat dels seus mitjans amb un 4,52.

L'estat d'ànim de molts companys està prou per terra perquè es tolerin praxis com les dels reporters italians de Le Iene. No crec que hi hagi un abans i un després –l'economia sempre acaba manant, per desgràcia–, però l'episodi hauria de tractar-se críticament perquè ens marqués un camí a no seguir. A la cultura mediterrània encara és hora que aprenguem que el periodista no hauria de ser mai el protagonista de la informació: aquí rau la gènesi del problema.