Ara que ve un altre clàssic sempre va bé recordar els partits Barça-Madrid que més tensió han aixecat en l'última dècada. L'arribada de Mourinho a l'equip blanc com a arma llancívola de Florentino contra el Barça de Guardiola (i Messi, és clar) va resultar ser un fracàs esportiu i sobretot d'imatge per al Real Madrid. A la capital espanyola es va imposar una idea que ara en política encara hi impera: per guanyar s'hi val tot. Només cal recordar el lamentable episodi amb Tito Vilanova al Camp Nou.

Al voltant de la figura de Mourinho es va crear un clima bèl·lic contra la idea de l'excel·lència que representava l'equip de Guardiola. No només calia abatre el Barça al terreny de joc, sinó que s'havia de demostrar que la fórmula bona per jugar a futbol era la del portuguès. Es va arribar a dir que el joc de possessió del Barça avorria i que el més pur era l'atac directe que representava la figura de Cristiano Ronaldo. El 5-0 havia estat fruit de la divina casualitat.

Els danys col·laterals van arribar a tots els àmbits. Mourinho no va saber perdre ni va saber guanyar. Les crítiques injustificades contra tots i tothom el van anar desacreditant, però a la llarga el temps ha posat tothom al seu lloc. Guardiola no necessita Xavi, Messi i Iniesta per continuar aplicant el seu full de ruta. Mourinho, en canvi, s'ha quedat en un passat trist i gris.