Difícilment un clàssic al novembre decidirà mai la lliga, però més enllà dels sis punts de diferència en la taula i de la imatge d'un equip que va cap amunt i d'un altre en recessió, el partit de dissabte al Bernabéu deixa a Madrid un ambient difícil de respirar. En la mitja part –i més al final, tot i els intents desesperats de donar més volum a l'himne– la xiulada a l'equip, la mocadorada i els crits demanant la dimissió de Florentino Pérez no es poden passar per alt. Al madridisme de carrer –el mediàtic ja és una altra cosa– ja no li val només el cap de Cristiano Ronaldo, tot i que fa temps que ha detectat que el portuguès pensa en París més que en Madrid. Tampoc en fa prou amb Benítez, tot i que el vol fora perquè difícilment recuperarà les regnes.

Florentino Pérez sempre ha tingut una pantalla protectora a la banqueta o, com a mínim, un fusible. Però amb Benítez no ho ha aconseguit. El president va fulminar Ancelotti, el tècnic preferit de la plantilla, per demostrar qui mana, i va imposar Benítez, a qui s'identifica tant amb el president que demanar el cap d'un és voler el de l'altre. La crisi al Madrid és profunda –torna a aparèixer el nom de Mourinho–, però no sembla que hagi de canviar res a curt termini. Fer fora Benítez seria admetre l'error d'haver-lo fitxat i donar la raó als jugadors. I que plegui el president és gairebé una utopia. Ho té tot lligat, massa ben lligat.