Ningú dubta que la lliga de campions és el torneig de futbol més rendible i mediàtic del planeta i el que absolutament tots els grans jugadors i clubs volen guanyar. Això no treu, però, que el seu model encara sigui insuficient en diversos àmbits, sobretot el que fa referència al sistema de competició.

Un cop acabada la primera fase, hem tornat a comprovar –de fet, passa cada temporada– que hi ha equips que no tenen prou nivell per enfrontar-se amb els grans d'Europa. El Malmö, el Maccabi de Tel-Aviv, el Dinamo de Zagreb i l'Astana, entre d'altres, són equips menors que distreuen l'aficionat del vertader interès, que és veure els grans equips cara a cara i jugant-se la vida des del primer dia. Certament, cada temporada hi ha algun gran equip que cau –aquest cop li ha tocat al Manchester United–, però el sistema de grup està dissenyat per una ment perversa que sembla que no vulgui que els bons acabin jugant més partits entre ells i que hi hagi, per tant, més beneficis econòmics per repartir. Un model incomprensible. Que el Barça, el Madrid, el Bayern i el PSG puguin ser campions sense necessitat de trobar-se mai pel camí vol dir que alguna cosa s'ha de millorar. Fa la sensació que la primera fase és de farciment. El perill d'estancament és gran i la UEFA, quan arregli els seus problemes interns, també haurà d'afrontar aquest.