Un exercici, un nou repte

Hi ha molts debats que sor­gei­xen a l'hora de com­par­tir opi­ni­ons amb els entre­na­dors de fut­bol for­ma­tiu sobre quin és l'enfo­ca­ment meto­dològica­ment més pro­fitós per dis­se­nyar les ses­si­ons d'entre­na­ment. Alguns debats de pes ja els he anat des­gra­nant en aquest espai d'opinió en diver­ses entre­gues, però n'hi ha un que, tot i no tenir tant pro­ta­go­nisme, apa­reix tot sovint: és bo repe­tir un o deter­mi­nats exer­ci­cis durant una tem­po­rada? El prin­ci­pal argu­ment per defen­sar una res­posta posi­tiva és que per­met con­so­li­dar la tasca que estem bus­cant perquè l'equip l'assi­mili. També es pro­mo­ci­ona la repe­tició com un valor refugi, un pla­cebo per als juga­dors, aquest lloc comú que per­met –pel fet de conèixer els espais deter­mi­nats, la dinàmica de l'exer­cici, les nor­mes i els objec­tius– que els fut­bo­lis­tes es tro­bin millor. Sent certs aquests aspec­tes, hem d'estar d'acord que hem de regu­lar molt bé la freqüència amb què repe­tim exer­ci­cis, així com la posició que ocu­pen en l'estruc­tura de la sessió i la pos­si­bi­li­tat de can­viar les vari­ants i les pro­gres­si­ons. Perquè si som immo­bi­lis­tes en aques­tes aspec­tes, podem depre­ciar el valor de l'exer­cici, fet que pro­vo­carà que no en tra­iem el ren­di­ment que bus­quem i també podem pro­vo­car des­mo­ti­vació per gene­rar situ­a­ci­ons de pre­vi­si­bi­li­tat. I no es tracta de demo­nit­zar la repe­tició (mesu­rada) d'exer­ci­cis ni pen­sar que la pana­cea és no repe­tir-ne ni un perquè així tot fun­ci­ona. És evi­dent que podem tre­ba­llar i obte­nir un gran ren­di­ment sense repe­tir ni un sol exer­cici. El que hem de tenir clar és que les tas­ques són una eina perquè l'equip adqui­reixi uns con­cep­tes, uns prin­ci­pis inhe­rents al model de joc que volem desen­vo­lu­par i a les seves múlti­ples vari­ants, que per­me­tran que aquest model sigui viu i evo­lu­ci­oni. I per a cada un d'aquests con­cep­tes tenim a la nos­tra dis­po­sició (adap­tant-ne altres de tècnics o dis­se­nyant-los nosal­tres matei­xos) una gran vari­e­tat de pro­pos­tes. Aquesta aposta per la vari­ació (reco­ma­na­ble pel que fa també a la vari­ació de superfícies i de les dimen­si­ons de la pilota) faci­lita que el grup no entri en dinàmiques de desac­ti­vació a l'hora d'afron­tar el tre­ball i es pugui man­te­nir viva la curi­o­si­tat i la moti­vació davant de rep­tes nous.

Els més impor­tant, però, és asse­gu­rar-nos que els juga­dors enten­guin que totes les tas­ques tenen com a objec­tiu aju­dar a créixer el col·lec­tiu mit­jançant la pro­gressió indi­vi­dual de cadas­cun d'ells; que com­pren­guin que la feina que es plan­teja tindrà una plas­mació durant els par­tits; que, de fet, és el mitjà pel qual els entre­na­dors els pro­po­sem solu­ci­ons per als pro­ble­mes que plan­te­gen els rivals i que ens obli­guen a revi­sar, ajus­tar i adap­tar el model de joc. Si els juga­dors ente­nen que els estem lliu­rant el lli­bre de codis perquè puguin des­xi­frar els mis­sat­ges que llança el rival durant el par­tit per si sols, anem pel bon camí.