Les lligues mai es guanyen per Nadal. La veritat és que, per molt que la lliga espanyola tingui dos equips que gairebé s'ho reparteixen tot (el Barça i el Madrid són els dos únics equips espanyols que permanentment apareixen en els informes de Deloitte, a excepció d'esporàdiques presències del València i l'Atlético de Madrid), sempre hi ha sorpreses d'última hora i, qui més qui menys, pot donar un ensurt. El Deportivo té la mida presa a Luis Enrique, i la setmana passada va tornar a demostrar que aquell equip que va meravellar al Bernabéu no és imbatible.

Sigui per falta de concentració quan l'equip ja tenia el 2-0 a la butxaca o per errors estúpids com el de Sergio Busquets –que va suposar el gol de l'empat (2-2)–, els de Luis Enrique van marxar al Japó havent cedit quatre punts en dos partits (València i Deportivo). Ningú es pot confiar: ni l'equip que fa pocs mesos assolia el segon triplet de la història del club, ni l'equip que en absència de Messi i Neymar té un Luis Suárez que en fa tres al campió xinès. I, aquesta hauria de ser la lliçó més important a treure després de veure aquell matx i abans d'enfrontar-se, aquest matí, amb un River Plate que no meravella per la seva riquesa tàctica, però que estarà acompanyat per una afició entregada com cap altra.

El futbol és cíclic. I, de fet, pensar que els equips es mantenen gaire temps en una dinàmica sempre guanyadora –sense plantejar-se el fracàs momentani, com voldrien molts aficionats– és d'il·lusos. Els fracassos han de servir per fer-se fort i créixer, com ha demostrat aquest equip en molts moments. Una altra cosa és passar un període d'inestabilitat institucional –com sembla que li passa al Real Madrid, tot i els resultats– que resulta ser la conseqüència d'una mala planificació global, no només esportiva, sinó també econòmica i social. La crisi del Madrid afecta els inquilins de la llotja del Bernabéu, un dels espais de poder més cobejats de l'Espanya visigòtica actual. Des de sempre, Florentino ha manat el seu club a cops d'efecte, intentant enlluernar l'afició i deixant poc marge per a l'estratègia global de club –més enllà de la comercialització de la seva marca, beneficiada per l'arribada de grans noms.