El reglament del futbol és el mateix per a tothom i els àrbitres són els encarregats de fer-lo complir, igual que passa en el bàsquet, l'handbol, l'hoquei sobre patins, el waterpolo... Els àrbitres són uns elements imprescindibles perquè els partits es puguin disputar, però a més de ser imprescindibles també haurien de ser gairebé invisibles. Invisibles en el sentit que ningú els conegués, que no es parlés d'ells ni abans, ni durant, ni al final del partit. Seria el millor dels senyals que la seva actuació no ha marcat, ni condicionat, ni influït el desenvolupament dels partits.

Tot això és teoria. La realitat és que, sobretot en el futbol, en la primera divisió, tothom coneix els àrbitres, sap de quin peu calcen i què es pot fer i què no es pot fer quan xiulen un partit. I la manera de xiular, d'aplicar el reglament, pot condicionar de totes passades un enfrontament.

I no hauria de ser així. Mateu Lahoz, o González González, no haurien de xiular si no apliquen correctament el reglament. No existeix el seu reglament. Hi ha el reglament, que admet interpretacions, però que deixa clar quins són els límits quan es juga a futbol. Ja és prou complicat jugar que no cal que, a sobre, els jugadors i entrenadors hagin d'estar pendents de com interpreta el reglament l'àrbitre de torn. L'afany de protagonisme d'alguns àrbitres s'hauria d'eradicar del futbol.