Amb l'estrena dilluns del docudrama sobre Josep Suñol, hem arribat a la fi de l'any que el Futbol Club Barcelona ha dedicat al seu president mort el 1936 a la Sierra del Guadarrama. A partir d'aquí, qualsevol adjectiu o complement circumstancial que s'afegeixi a una sentència com aquesta, en rebaixa la condemna implícita. Aquí, perquè més enllà de les fronteres nacionals del jove Rivera, la història d'Espanya ja s'entén com la metamorfosi dels beneficiaris dels crims d'Estat, i especificar l'autoria de la matança no es converteix en l'i tu més d'un pati d'escola miserable. A la nació del senyor Rivera, la història és un fil continu que avantposa les conseqüències a les causes. La historiografia de la Guerra Civil Espanyola esbombada a tort i a dret com un alçament inevitable davant d'un ordre subvertit, encara ara fonamenta els arguments dels qui, presentant-se com a regeneradors, continuen sermonejant-nos amb la sonsònia del girar full. Fins i tot la senyoreta Arrimadas, declarant-se hereva d'un represaliat pel franquisme, no s'està, en seu parlamentària, de posar la ignorància davant de la decència i, avantposant l'eslògan televisiu a la justícia, de trair la memòria dels qui diu que defensa.

Al nostre país, personatges com aquests tenen requesta perquè, d'amanir la història, també en sabem. I no pas per necessitat, sinó per interessos de casta –hem de dir ara que la lluita de classes ha passat pel sedàs dels eufemismes de la nova esquerra universitària.

La vindicació de Josep Suñol com un home encaparrat a educar la ciutadania amb els mitjans de comunicació a què podia accedir la gent d'espardenyes, ens el situen al mateix circ on Juvenal, al segle I, observava la necessitat d'aprofitar l'esport per mantenir el cap que pensa; ben bé al revés de l'embut històric on els cercles de poder de Barcelona fa anys i panys que ens capgiren.