Premi a la valentia
Mai sabrem si Andrea Pirlo encara tenia corda per governar el mig del camp de la Juve, tampoc quin hauria estat el sostre de Carlos Tévez defensant la samarreta bianconera ni la durabilitat d'Arturo Vidal com a pulmó de la Vecchia Signora. Faltaven sis dies per a la final de la Champions a Berlín i jo travessava Torí en el cotxe –un Fiat, és clar– d'un periodista italià rumb al Juventus Stadium. Tot de motius bianconeri engalanaven els carrers de la ciutat, empenyent un equip que acabava de guanyar la lliga i la copa i que es disposava a completar un any històric. Només es respirava eufòria, als peus de Superga, fins que em vaig posar a parlar amb el meu col·lega.
“A Arturo Vidal el venen segur”, va començar. “I a Tévez no li posaran problemes perquè pugui tornar a l'Argentina. De Pirlo encara no sabem res però segurament marxarà”, va sorprendre. I a mi, que aquells futbolistes m'havien entusiasmat, em va semblar que tot allò no eren més que prediccions precipitades, cavil·lacions d'un periodista italià a les portes d'un mercat de fitxatges. Els encanten els rumors, vaig pensar. Però no. “Al club tenen clar que si volen seguir guanyant s'han de renovar. I si arriba una oferta bona jo crec que Pogba també podria deixar Torí aquest estiu.” Tot plegat em va desconcertar; la Juve estava a les portes de la tercera Champions de la seva història i el club ja planificava el futur sense els qui havien de passar a l'eternitat, els nous Zoff, Platini, Del Piero o Ravanelli.
Em va semblar frívol tot plegat a sis dies d'una data tan assenyalada, però els gols de Rakitic, Suárez i Neymar van acabar anul·lant bona Juve a l'Olympiastadion. I Pirlo va posar rumb a Nova York. I Tévez va recuperar l'escalf de La Bombonera. Arturo Vidal va tornar a la Bundesliga, i si bé Pogba segueix a Torí, va marxar Coman. Des de l'escàndol Moggigate i el descens administratiu a segona, em sembla que la Juve s'ha convertit en un club que actua amb molt de sentit. Fitxa bé i l'equip té una identitat, però desfer la seva espina dorsal en un sol estiu era massa. Però ara, cremat el mes de gener i amb mitja temporada encara per disputar-se, la Vecchia Signora s'ha convertit en una Nuova Signora igual d'elegant. El temps ha donat la raó a uns dirigents valents. Per molt que Pirlo hagi superat la trentena fa temps i que Tévez tingui 31 anys, era difícil explicar als aficionats que no seguirien. Perquè no havien donat símptomes de flaquesa. La Juve es va anticipar als esdeveniments, va trencar el confort d'un equip que funcionava i va acceptar el repte de renovar-se per convicció més que per necessitat. No sé si jugadors com ara Hernanes, molt irregular, o Mandzukic, per qui no sento cap gran predilecció, tindran una gran volada, però el club l'ha encertat de totes totes amb Paulo Dybala. Hi havia pocs dubtes del seu talent genuí, de sobres exhibit a Palerm, però després d'un inici de curs irregular es van disparar alguns interrogants. Segur que està preparat per tenir la influència de Tévez? No és massa responsabilitat? Avui tots els dubtes són cendra. L'argentí suma 12 gols en 20 partits de lliga i l'equip no perd des del 8 de desembre. Nou victòries d'una tacada. Massimiliano Allegri, entrenador silenciós però molt capaç, ha trobat la temperatura al seu equip, i sense haver deixat morir el cicle anterior de forma natural, la Juve ha aconseguit encetar-ne un altre amb les mateixes perspectives d'èxit.