Que difícil que ha de ser retirar-se quan no només es tracta de futbol. I en el cas de Francesco Totti, tots sabem que la Roma és una qüestió de vida. Il Capitano no coneix més enllà de Trigoria en un viatge que va començar amb només 13 anys i que avui, amb 39, encara dura, avalat per un talent descomunal i per un dia a dia rigorós, d'esportista professional.

“Totti és un exemple i demostra que l'edat no importa”, assegurava fa uns dies Cristiano Ronaldo. Però sí, i tant que importa. De fet, a Totti ja fa temps que li passa factura. Els seus entrenadors ja fa anys que han de vetllar per facilitar-li les coses, per crear un ecosistema que limiti els seus moviments, que siguin els altres els que corrin per ell. Per això va abandonar les seves funcions de clàssic 10 per convertir-se en un davanter sense les característiques d'un davanter: incapaç d'anar a l'espai, de guanyar una pilota aèria o un duel amb el central. Simplement era Totti. Però clar, fins i tot caminant, a Francesco li ha sobrat classe per decidir partits, alguns d'importants, com el derbi d'ara fa un any, amb dos gols i una selfie que van tocar la fibra a les tribunes de l'Olímpic.

Sentimentalment, Francesco Totti ha de jugar a la Roma fins a l'eternitat. Futbolísticament, però, ja fa temps que la seva presència comporta uns pros i uns contres. A favor, la genialitat que mai perdrà, la inspiració d'un il·luminat, el talent innat. En contra, el pas inevitable dels anys, les seves limitacions per aportar al tarannà col·lectiu, en un futbol modern en què ataquen tothom i defensa tothom, en què no es camina.

Als 39 anys, Totti reclama encara un rol que ara Luciano Spalletti li nega. Les tribunes de l'Olímpic fan pinya entorn del capità i posen l'entrenador en una situació de pressió extrema. Puc entendre la posició dels dos protagonistes. La de Totti pot semblar un punt egoista, però seria una frivolitat posar aquesta etiqueta a algú que simbolitza precisament el contrari, algú que ha renunciat a diners i títols per mantenir-se fidel a uns colors. Totti mereix retirar-se quan i com vulgui, però seria una llàstima que fos tard i malament. I, malauradament, els esdeveniments transcorren en aquesta direcció. És humà i legítim que Spalletti somiï en una Roma moderna, un equip de transicions ràpides, amb la velocitat de Salah, El Shaarawy, Perotti i la gambada de Dzeko. És totalment respectable intentar començar una nova vida, però també és important tancar l'etapa anterior amb la humanitat que mereix algú de la dimensió de Francesco Totti. Un adéu similar al que va tenir Alessandro del Piero, pacífic i emocionant, a l'altura del personatge, un comiat que va comptar amb la sensibilitat del futbolista, capaç d'acceptar el seu destí, amb la complicitat d'un Antonio Conte que va saber esperar el desenllaç tot i que la seva Juve jugava a una velocitat superior a la que podia garantir Pinturicchio i a un club elegant com la Juve, respectuosa amb els seus símbols. Veurem si Totti, Spalletti i la Roma saben reconduir una situació que entra tristament en un carreró sense sortida.