Els grans clubs de futbol europeu no poden continuar renunciant a organitzar la seva pròpia gran lliga professional. Cada dia que passa i no es posen d'acord estan perdent diners, i perdre diners en aquest món global és una estupidesa que no té sentit. És difícil d'entendre que els grans equips de futbol del continent es rendeixin a les federacions, començant per una institució que aixeca sospites de corrupció –la UEFA–,i que no es mirin als ulls i comprenguin que en realitat tots volen el mateix, un campionat anual en què el Barça, el Bayern, el Real Madrid, la Juventus, el Manchester City i el París Saint-Germain puguin jugar entre ells cada cap de setmana. Quants diners val això? Segurament els estudis ja estan fets i guardats en carpetes en espera que algun valent digui prou.

Observar cada dilluns les classificacions de les grans lligues estatals és la prova definitiva de l'Europa de les dues velocitats. Mai més ben dit. L'excepció d'aquest any de la Premier és això, una excepció que confirma la regla. Des del 1996, els equips campions han estat el Manchester United (11), l'Arsenal (3), el Chelsea (4) i el City (2), els quatre grans equips que entrarien directament en la vertadera lliga de campions que necessita el futbol europeu. Sembla difícil que amb tants dirigents amb currículums tan excepcionals i estudis tan globals ningú sàpiga com fer aquest pas.