El futbol acostuma a ser un esport, i més en els últims anys, en què les figures solen viure per sobre de la disciplina de grup. El gran maldecap dels tècnics d'elit no es ara configurar una tàctica o preparar una estratègia acurada per al partit del cap de setmana, sinó gestionar amb eficàcia i amb grans dots d'hàbil psicòleg les dèries del crac de torn. Crear un ecosistema ideal perquè floreixi el talent. Molts equips s'han estavellat o han perdut grans dosis de talent i competitivitat quan no s'han sabut o pogut maniobrar les vaques sagrades del vestidor. De vegades es fa impossible unir l'interès d'un equip amb el de la figura de torn. La distància acostuma a aflorar quan els resultats van malament o el crac en qüestió dilueix la seva aureola d'ésser superior. Perd la titularitat en favor d'un futbolista més adient per enfortir les característiques del joc del conjunt. I és que la força d'un crac resideix en el seu rendiment diari. Messi o Neymar (a qui Luis Enrique va donar permís per anar al Brasil a celebrar l'aniversari de la seva germana) no tindrien privilegis si el seu rendiment a la gespa no fos immaculat. Només així s'entén que l'entrenador doni una llicència a les seves figures. Quan el talent o el tret diferencial que marca el crac al terreny de joc es comença a difuminar és el moment en què es perden els privilegis. En certa manera, li va passar a Tamudo en la seva última època a l'Espanyol i ara l'entorn blanc-i-blau comença a sospitar del mateix amb la seva figura actual: Felipe Caicedo. L'equatorià ha passat a la suplència i ho ha fet després de jugar tota la temporada de titular i només marcar sis gols. Molts veuen en les molèsties musculars de dissabte passat una maniobra per dosificar-se davant les eliminatòries del mundial amb l'Equador i, de retruc, estalviar-se estar a la banqueta. Especulacions, malintencionades o no, que no vindrien al cas si el jugador marqués gols a dojo.