La coincidència en l'inici del campionat de F-1 i Moto GP ens fa maleir la carcanada als que programen els calendaris, però també ens dóna l'oportunitat de comparar la qualitat del producte que s'ofereix a l'aficionat, des d'aquest any previ pagament de l'abonament a la plataforma de televisió que en té els drets. L'esport televisat en obert es va acabant. Les audiències massives han deixat de ser importants perquè el resultat de l'explotació publicitària no acompanyava i ara el que es porta és l'ingrés directe per la subscripció de l'abonat.

El gratis total sempre afegeix un component aleatori en la mesura de l'audiència, mentre que quan t'has de gratar la butxaca, t'apuntes al que et fa més peça. És aquí on uns i altres passaran la veritable prova del cotó fluix, perquè sense televisió en obert, l'audiència serà una dada més representativa i objectiva que fins ara i mourà a l'alça o a la baixa el valor real de cada campionat.

I anem a l'oferta. Prescindint d'ídols locals –que en el cas de la F-1 tampoc hi són– i de banderes, el negoci de Bernie Ecclestone ens promet una altra temporada de monòleg Mercedes per moltes expectatives que generi el nou sistema de qualificació, que va eliminant constantment el monoplaça més lent en pista fins que en queden dos per jugar-se la posició preferent. Aparcada la idea d'Ecclestone de penalitzar amb temps de qualificació els guanyadors de la cursa anterior –pot explicar quin concepte és aquest de castigar qui ho fa bé?– Mercedes continuarà sortint al davant, marcant el ritme i guanyant les curses. I no hi haurà podi per a un pilot que no sigui Hamilton, Rosberg, Vettel o Räikkönen si cap dels quatre falla. Una oferta essencialment semblant a la dels últims anys i que no s'alterarà fins que no s'introdueixin veritables criteris de reequilibri i els equips més modestos rebin proporcionalment més diners que els més rics.

Per contra, les expectatives d'interès pel campionat de Moto GP són altes i justificades per uns indicis substanciosos. Electrònica nova, igual per a tothom i simplificada, pneumàtics nous i un quart equip de fàbrica, Suzuki, que amb un sol any de rodatge ja genera sensacions de ser una alternativa capaç de lluitar pel podi sense haver d'esperar un daltabaix entre els equips de fàbrica de Yamaha i Honda. I tot plegat amb el rerefons de la topada entre el mite del segle XXI, Valentino Rossi, i qui està predestinat a succeir-lo, Marc Márquez. Podem afegir-hi les batalles sense descans en què s'han convertit les curses (gairebé monomarca) de Moto 2 i, ara a nivell d'estímul local, que en la categoria reina hi ha sis pilots catalans amb motos oficials per primera vegada en la història i que en la categoria intermèdia hi ha sis catalans més amb Àlex Rins i Àlex Márquez com a primeres espases.

Atès que un espectacle ha de tenir com a component irrenunciable una dosi d'incertesa, és clar que el campionat de Dorna és més estimulant, d'entrada. Una altra cosa és el glamur, les operacions d'estètica, els talons de vertigen i altres collonades que la F-1 ha sabut vendre tan bé, i a preu d'or.