S'han escrit i publicat centenars, potser milers, de textos aquests darrers dies sobre Johan Cruyff. No m'estranya, perquè a mi mateixa em resulta ineludible escriure'n un altre, un més, amb el sentiment de complir un deure amb l'home que, com és el cas de tants d'altres, va fer que estimés el futbol i, sobretot, que ho faci amb la idea que no només és important guanyar, sinó la manera de fer-ho: dins dels límits d'una superfície i atenent-se a unes regles del joc, crear alguna cosa amb la pilota que reuneixi habilitat, tècnica, enginy, imaginació i un sentit lúdic per disfrutar de l'acció i fer disfrutar els que ho contemplen.

El cas és que jo tenia onze anys quan Cruyff va arribar al Barça, un equip que feia anys que vivia en un estat de derrota en relació amb un Madrid omnipotent beneït pel franquisme. Així m'ho va transmetre el meu germà gran, que em va iniciar en el futbol i que va aconseguir que m'hi enganxés la temporada 1973/74 en què Cruyff va arribar al Barça com si fos el salvador que havia d'alliberar el club. Amb el meu germà escoltàvem els partits del Barça per la ràdio els diumenges a la tarda en una habitació de la casa i celebràvem els gols i n' imaginàvem les jugades que a la nit vèiem en el resum televisiu. Algunes resultaven impossibles fins que no les vèiem, com ara aquell gol cèlebre que va marcar a l'Atlético de Madrid. Fins que no ho vam haver d'imaginar, sinó que vam veure les imatges en directe d'aquell 0-5 al Bernabéu. No ens ho acabàvem de creure, però era cert. L'endemà vaig escriure amb guix l'alineació del Barça a la porta de la meva classe i el mestre va ser condescendent. Hi havia una alegria compartida, però també s'ha de dir que va durar relativament poc. També recordo que, després de la seva primera temporada com a jugador, Cruyff semblava amagar-se o amagar la pilota a les bandes en els partits fora de casa, en què l'equip tendia a perdre 1 a 0 o com a màxim empatava. I, malgrat la recopa a Basilea i aquella lliga que es va guanyar amb Terry Venables, el Barça va recaure en una certa misèria futbolística fins que Cruyff hi va tornar com a entrenador. Diria que va ser aleshores quan pròpiament va començar tot, és a dir aquesta concepció del futbol com una festa ofensiva i una pràctica creativa que s'ha adherit al Barça. Des de fa 25 anys, si descomptem aquells de penosos en què Gaspart n'era el president, el Barça no només ha estat l'equip de futbol dominant a l'Estat espanyol, sinó que, amb moments culminants amb el mateix Cruyff, Guardiola i, ves per on, Luis Enrique com a entrenadors, ha aconseguit crear el joc més brillant i més eficaç. El cruyffisme perseverant, al capdavall, és una estètica que es pot convertir en una divisa: arribar a la bellesa com una derivació d'un sentit tan pràctic com elemental de tenir la pilota per disfrutar i marcar gols. Sé que és més complex, però hi ha una veritat simple: futbol és futbol.