És ben poc casual que l'esport català hagi assolit la potència dels últims vint anys. Ha estat el resultat d'una feina ingent des de la base, des del teixit esportiu que formen els clubs i des d'unes estructures, les federacions, que han anat adquirint solidesa i recursos coincidint amb els mandats de David Moner al capdavant de la UFEC. Moner va ser un dels personatges clau de l'esport català actual, un dirigent de vella fornada que es va saber anticipar a les necessitats del segle XXI i que va dotar aquesta mena de patronal federativa d'una capacitat d'influència enorme.

Aglutinant la pràctica totalitat de les federacions, va convertir la UFEC en un actor de l'esport català, del qual no es pot prescindir a l'hora de prendre decisions estratègiques. No és exagerat afirmar que, sobretot (però no només) amb els tripartits, els màxims responsables polítics de l'esport català van veure en Moner un personatge amb massa poder, amb idees pròpies i poc dúctil.

Moner va poder aixoplugar les federacions sota el seu paraigua perquè va convertir la UFEC en una artefacte útil de suport econòmic i logístic a les federacions, amb els clubs i els esportistes com a beneficiaris. Visionari, va iniciar l'estratègia d'explotar i gestionar instal·lacions per generar més recursos i va contenir una de les despeses més importants de l'activitat esportiva, les assegurances d'accidents.