Les semifinals d'Albert Montañés a Marràqueix dos anys després tenen un mèrit enorme en una etapa complicada per als tennistes catalans professionals. Sempre a l'ombra de Rafa Nadal, David Ferrer i Tommy Robredo, els seus contemporanis més propers, el rapitenc ha sabut lluitar i llaurar-se un nom en el circuit. Professional des del 1999 i amb 35 anys, Montañés ha arribat a jugar onze finals ATP i ha obtingut sis títols, un gran registre. Més enllà de Djokovic, Federer, el mateix Nadal i Murray, també hi ha vida. Molts jugadors situats durant anys en el top 100, per exemple, tanquen les seves abnegades carreres sense haver guanyat ni tan sols un títol o sense haver arribat a cap final. La motivació de Montañés ha estat i és una de les seves grans armes, al marge del valor de la seva dreta cargolada, bones cames i traça en els psssings. Sense aquest punt d'autoexigència, però, li hauria estat impossible arribar divendres a les semifinals del torneig marroquí tot i ser el més veterà del quadre. Per això, perquè sap com n'és, de complicat, progressar, l'ebrenc, habitualment més discret i reservat, va cridar esperitat quan el seu oponent, l'argentí Facundo Bagnis, va fallar la darrera volea. L'endemà, dissabte, Montañés va perdre contra un altre argentí, Federico Delbonis. Situat en el lloc 123è de l'ATP –avui haurà ascendit– una altra dada que ressalta el seu esperit lluitador és que va finalitzar durant tretze anys consecutius, entre el 2001 i el 2013, situat en el top 100, que aviat és dit. Va viure el seu zenit el 2010 quan es va enlairar fins a la 22a posició. Llavors estava considerat un dels deu millors jugadors sobre terra batuda del món. Tant els títols com les finals van arribar en tornejos d'argila.

Montañés va viure dissabte una doble decepció. A més de la derrota en la semifinal, va veure com una vegada més el seu Barça s'estavellava al camp de la Real Sociedad. Tant de bo la desfeta marqui un punt d'inflexió com el curs passat, encara que Luis Enrique digui que va ser un invent periodístic per vendre. Sempre que pot, Montañés va al Camp Nou. El rapitenc és un seguidor acèrrim i declarat i ho manifesta a través de Twitter. Tampoc no s'amaga i ha expressat les seves idees polítiques malgrat formar part del que els diaris espanyols bategen com l'armada española. Va transcendir la seva famosa piulada contra Mariano Rajoy, en què deia que li agafaven ganes de vomitar sentint-lo i va demanar la independència de Catalunya. Aquesta setmana el veurem de nou en el Godó, aquest cop relegat a jugar la fase prèvia. Com qui diu, Montañés es va donar a conèixer en el trofeu Comte de Godó el 2001 en un partit contra Albert Costa. El 2004 va jugar les semifinals i el 2008 va arribar als quarts del torneig. Ha plogut molt i una mostra és que aquesta setmana ha arribat als 250 triomfs –ja 251– en l'ATP. Una dada més que il·lustra la seva motivació.