El Barça va caure ahir de quatre grapes en la trampa que li va preparar l'Atlético de Madrid, un equip dissenyat per un gran estratega i també per un psicòleg esportiu de primer ordre, Diego Simeone. Amb un resultat tan curt de l'anada (2-1) l'equip estava obligat a marcar algun gol per deixar l'eliminatòria coll avall. Els jugadors, però, van preferir anar deixant passar el temps, sense tenir l'actitud d'anar a buscar realment la porteria rival, fins que, és clar, va arribar el gol de Griezmann. L'Atlético només va haver de córrer, defensar-se amb ordre, pressionar i esperar una errada per sortir al contraatac i clavar la punyalada.

Si contra la Real Sociedad el Barça ja va tenir una feinada per crear ocasions de gol, res feia pensar que contra l'equip colchonero això seria més fàcil. Les estadístiques de Luis Enrique contra Simeone (set victòries i cap derrota) tampoc valen per res quan arriba un duel d'aquesta transcendència emocional.

La dolorosa eliminació també va posar de manifest que cap jugador del món pot guanyar títols tot sol. Cal un equip i un pla de joc que s'ha d'anar modificant depenent del rival i de les situacions de joc. El Barça, molt planer i sense el xip competitiu d'altres ocasions, va topar contra un mur que no només va aixecar l'Atlético, sinó que es va posar ell mateix al davant. Quan surts a empatar, normalment perds.