L'Atlético de Madrid i el Real Madrid reeditaran el dia 28 a Milà la final de la lliga de campions que van jugar fa dos anys a Lisboa. Els colchoneros podran intentar revenjar-se d'aquella derrota igual que ho van fer dimarts eliminant el Bayern de Munic, el seu botxí en la primera final de la màxima competició europea que van jugar, i perdre, el 1974.

Que els dos equips de Madrid juguin novament la final de la màxima competició europea de clubs no deixa de ser un cruel caprici del futbol. L'Atlético va ser clarament superat pel Bayern en el partit de dimecres, però es va acabar classificant per jugar la final pel valor doble dels gols en camp contrari. El futbol de Simeone es va acabar imposant al de Guardiola.

Ahir al Bernabéu, el futbol de Zidane es va imposar al no-futbol de Pellegrini. Perquè el City, que afrontava el partit més important de la seva història, va jugar com si la cosa no anés amb ell. Sense idees, sense esma, sense energia, un Real Madrid que va fer ben poca cosa més, amb un Cristiano Ronaldo clarament disminuït físicament, va tenir una plàcida classificació per a la final. Tan plàcida com abans ho havien estat les eliminatòries anteriors. Poques vegades en la història recent de la Champions un equip haurà arribat fins a la final havent hagut de fer tant poques coses. Sigui com sigui, el Madrid torna a estar en la final.