Cas reobert. El del triple de Justin Doellman que després no ho va ser i que va determinar que el València guanyés el Barça al Palau en la pròrroga, el 24 de gener. Resulta que, com publicava ahir aquest diari, les imatges de què disposa l'ACB –i que ara ja té el Barça– no demostren que Doellman trepitgés la línia. Per tant, l'àrbitre que va revisar l'instant replay va rectificar la decisió inicial (triple i tir lliure addicional) guiant-se per sensacions o intuïcions que no podien ser arguments. Si les imatges no són explícites, no es pot canviar la decisió. Però es va canviar, el Barça va perdre i mai no sabrem com hauria canviat la fase regular un resultat diferent.

Això forma part de l'esport. Com també que un àrbitre s'equivoqui fins i tot de manera flagrant. Ja no és tan admissible que un àrbitre no apliqui bé els criteris objectius per corregir (o no) una decisió. Ni que els seus dos companys de terna no li facin veure que s'equivoca. Ja hi ha previstos mitjans –també disciplinaris– per corregir-ho. Però el que està absolutament desfasat al segle XXI és que les organitzacions no afrontin els problemes de cara i amb transparència. No es pot entendre de cap manera que s'hagi arribat al maig sense que l'ACB hagi emès cap altre missatge que si el Barça vol justícia se'n vagi als tribunals.

Si les imatges, com sembla, no permeten anul·lar el triple de Doellman, se sap avui i se sabia el 25 de gener. En termes de justícia esportiva, no hauria passat res per fer jugar novament els quatre segons que restaven amb el triple validat. Perquè si, anant al jutjat, el Barça aconseguís que li donessin la raó, ara seria impossible reproduir les mateixes circumstàncies del gener i seria més certa que mai l'afirmació que la justícia (en aquest cas esportiva) deixa de ser justa quan és lenta. Per no parlar del menyspreu que manifesta cap al suport tecnològic del qual tan sovint es vanta el bàsquet en general i també l'ACB.

Fa la sensació, però, que l'ACB practica en els últims temps la política de puntada i endavant. Traduït al bàsquet, jo ho nego tot i si cal ja ens trobarem als jutjats. El cas de Doellman és estrictament d'ordre esportiu, però no puc evitar connectar-ho amb el que va passar l'estiu del 2014 amb l'expulsió del Bilbao i el del 2015 amb la no-admissió de l'Ourense. En els dos casos els jutjats van resoldre contra l'ACB i en l'afer dels gallecs sort n'hi va haver de la voluntat del club per arribar a un acord i ajornar un any l'ingrés a l'ACB perquè si l'Ourense hagués volgut jugar aquesta lliga que ara s'està acabant –i hi tenia tot el dret– el calendari hauria estat impossible. Novament en un altre àmbit, l'ACB afronta ara la supressió del cànon d'ingrés a la lliga. Competència no el troba pertinent i a l'associació de clubs se li ha d'exigir una anàlisi més ponderada que interessada i, sobretot, que tingui en compte les conseqüències d'anar allargant el desenllaç amb una altra puntada endavant.