Ecosistema Banega
si acaba fitxant pel sempre caòtic Inter
Éver Banega va debutar amb la samarreta del Boca Juniors el 10 de febrer del 2007 amb núvols negres sobre el seu cap. El club acabava de vendre Fernando Gago al Real Madrid per 30 milions d'euros. Riquelme, que havia tornat del Vila-real, encara no podia jugar i l'entrenador, Miguel Ángel Russo, va optar per aquell juvenil en detriment d'una altra llegenda xeneize, Guillermo Barros Schelotto. Era un partit contra el Banfield jugat al mític Cilindro, l'estadi del Racing d'Avellaneda, i hauria estat normal que a Banega li haguessin tremolat les cames. Però no. A ell no. No li va pesar la samarreta. Es va oferir com ningú, es va associar amb tothom i el seu equip va guanyar 4-0. De juvenil a hereu de Gago en 90 minuts.
Banega és així, un geni. Però com a tal, és difícil desxifrar la seva idiosincràsia, entendre per què tot és blanc o negre, perquè no hi ha matisos. I és que en el seu tercer partit com a professional, Éver va ser expulsat en un clàssic contra l'Independiente i en el seu primer superclásico, al Monumental, va deixar el Boca en inferioritat abans del descans. Van ser les primeres pinzellades d'una carrera divagant. Ningú li discuteix la seva categoria, simplement perquè no es pot. És massa bo. Però a vegades no n'hi ha prou amb el talent natural, per abundant que sigui. A Banega n'hi sobra, en té per regalar, però aquest tarannà díscol l'ha tingut frenat durant gran part de la seva carrera. Tampoc l'ha ajudat la seva indefinició. A l'Argentina era clarament un 5, un Sergio Busquets, però en la lliga ningú es va atrevir a provar-ho. Com a mitjapunta tenia última passada, però li faltava gol. Tant al València com a l'Atlético va ser un futbolista insuficient en totes dues demarcacions, un etern incomprès. Com a mínim fins que el Sevilla va aparèixer en la seva vida i Banega es va convertir en el futbolista diferent d'un equip amb les idees molt clares, en què tothom treballa i en què ell pensa. I ningú pensa com ell. Madur, constant i amb el sentit de responsabilitat que li ha faltat en etapes anteriors, Éver ho va posar de manifest tot plegat amb una final d'Europa League magnífica. Els seus primers minuts van ser commovedors. Quan tothom s'espolsava la pilota, quan les cames corrien més ràpid que el cervell, Banega sempre tenia una resposta. Quan tothom fugia de la pilota, ell s'hi acostava. I s'aturava el món. Els seus primers 20 minuts a Basilea van quedar eclipsats pel tram final de la primera part del Liverpool i per la segona meitat volcànica del Sevilla –en què el de Rosario també va tenir un rol protagonista–, però són el millor símptoma del futbolista que és Banega.
Sevilla ha resultat el seu lloc en el món. Al Pizjuán l'han disfrutat com mai. Ha estat una relació bidireccional. Éver ha posat el seu talent al servei del col·lectiu i el Sevilla, una plataforma on consolidar-se com a futbolista, un projecte amb cara i ulls. Però Banega és Banega, sempre ho serà, i sembla que té decidit marxar a l'Inter de Milà, un club que viu als antípodes del Sevilla, en què tothom fa la guerra pel seu compte, sense un patró de comportament unànime, que fa anys que divaga enmig del no-res i que té més números de potenciar la cara B de Banega, la gris, que no pas d'accentuar el seu creixement. I seria una llàstima.