El trencaclosques de Hodgson
Roy Hodgson destil·lava una aroma sospitosa a whisky anyenc i a puro que a tots ens va fer arrufar el nas quan la federació no només el va confirmar en el càrrec el 2012, sinó que va decidir donar-li tres anys. Tots teníem a la retina el seu Fulham i la final de l'Europa League contra l'Atlético l'any 2010. Aquell equip era tan entranyable com poc retòric, pragmàtic fins a la sacietat. Era el 4-4-1-1. Futbol britànic de tota la vida. De veritat aquell era el pla que Anglaterra tenia per al seu futur? “Significa fer passes enrere cap als anys més foscos”, va dir aleshores Gary Lineker.
En realitat tots pensàvem que Hodgson era una opció poc ambiciosa per a una Anglaterra que tot just acabava de fracassar en el mundial de Sud-àfrica i que ja feia anys que reclamava modernitzar-se. Hodgson va afegir més llenya al foc. La seva etapa la Liverpool tampoc ajudava a sustentar la decisió de la federació anglesa (FA). Però Hodgson, que va començar a entrenar el 1976 i que ha viscut molt del futbol escandinau –ha entrenat a Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Noruega– ha sabut difuminar el traç caricaturesc amb què l'havien dibuixat els mitjans anglesos i treure's de sobre l'aroma de passat apostant pel futur. Al Brasil fa dos estius el seu equip no va guanyar cap dels tres partits que va jugar, però tots ens vam quedar amb ganes que ho fes, d'alguna dosi més d'una Anglaterra fresca, molt més versàtil amb l'entrada de Wilshere, amb la verticalitat de Sterling i amb el talent de Sturridge, més propera a l'estil mediterrani que no a l'enquistat futbol britànic. “Anglaterra té un futur brillant”, va afirmar un Hodgson, que des d'aleshores no s'ha guardat res. Ha mantingut la seva fe en apostes com Wilshere i Barkley i ha incorporat fins a l'última gota de talent que ha anat traient el cap per la Premier League. John Stones, Harry Kane, Jamie Vardy, Eric Dier, Dele Alli i, per acabar, Marcus Rashford. Se li agraeix la seva determinació, la seva Anglaterra destil·la aires de canvi. Els cromos hi són tots, resta veure com els utilitza, com és capaç de generar per a cada futbolista un ecosistema similar al que tenen als seus clubs. No serà fàcil. Dijous contra Portugal ho va intentar amb Rooney, Vardy i Kane junts al mateix onze i no va convèncer. “Està bé posar Kane i Vardy, però no d'extrems”, es va queixar Alan Shearer. I amb raó. En la llista de Hodgson estan tots els noms que anhelàvem, però caldrà veure com cohabiten en un terreny de joc. A priori s'aprecia sobrepoblació de davanters i de migcampistes per jugar en zones interiors –Henderson, Wilshere, Alli, Barkley...–. Només Sterling té virtuts d'extrem pur, per eixamplar el camp i és difícil veure un bon negoci a sacrificar jugadors com Vardy i Kane perquè treballin a la banda. És perdre l'essència que els ha fet grans al Leicester i al Tottenham. Recorda al que ha succeït en l'última dècada a l'Argentina, on tenir Agüero, Tévez, Higuaín, Lavezzi i companyia ha estat molt sovint una incomoditat més que un luxe per la dificultat fer-los coincidir tots en un onze.
Avalat per una fase de classificació immaculada, Hodgson ha estat valent i sincer en la tria del talent. Ha recompensat la temporada de jugadors com Dier, Kane, Vardy i Alli i a tots ens ha generat expectatives d'una Anglaterra per fi competitiva. Però ara li falta el més difícil, muntar el trencaclosques.