Sa Altesa Reial Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia, de firma “Cristina, Infanta de España”, no juga a futbol, que sapiguem, com no és llicenciat en ciències polítiques Lionel Andrés Messi Cuccittini, que s'intitula simplement com a “Leo” sota la rúbrica de les pilotes que signa.

Temps enrere, una i altre podrien protagonitzar una més de les innombrables llegendes destinades a adotzenar per acumulació de mentides la parròquia. És en el regne dels babaus i no en cap altre on les princeses són boniques i bones persones; per definició i per etimologia si més no. Al món de la multiplicitat i de la diversitat d'intel·ligències, els principis són valors comuns i el primus inter pares no és el primer sinó el fil que ens harmonitza.

Lluny, doncs, de l'estructura piramidal encara tan escolàstica, ni la noblesa no es guanya per naixement ni els ídols no es construeixen a base de propaganda.

Que la senyora llicenciada per la Complutense basi la seva innocència d'un delicte de frau en la ignorància i en la submissió a les decisions del seu marit és un atac tan gran a la nostra feminitat i a la nostra confiança en el sistema educatiu que no hi ha sentència més severa que el nostre menyspreu ni condemna més greu que fer-li guanyar la vida perpètuament com qualsevol de nosaltres; resolució que escriuria, ara sí, una excel·lent llegenda de princesa encantada.

Pel que fa al senyor Messi, model llegendari del pobre ennoblit, en prendre el mateix argument principesc (versió “jo em dedico a jugar a futbol i no tenia ni idea de contractes o de per on anaven els diners”) engega a rodar l'estratègia publicitària de la quantitat ingent de productes que basen la seva credibilitat en el seu reconeixement, perquè al capdavall resultarà que si no el condemnen és que ens tracta de ximplets.