DILLUNS 6 DE JUNY.

Karpov va recuperar la corona mundial per a la URSS el 1975 perquè Fisher es va retirar i es va haver d'enfrontar al llavors apàtrida Kortxnoi en la final de 1978. La premsa soviètica ni tan sols esmentava el seu nom i desenes d'agents del KGB tenien l'única missió de molestar Kortxnoi per evitar que pogués guanyar. Era qüestió d'estat. Kortxnoi, és clar, va perdre. Però el seu esperit de lluita ha durat fins a la seva mort. Tenia una força i un esperit combatiu indomables i fins als 75 anys es va mantenir entre els cinquanta millors del món, tenint en compte que el declivi dels escaquistes arriba als 40 anys.

Kortxnoi atribuïa la seva força a dos factors. Un, que en la seva infantesa va viure la cruesa del setge de Leningrad per l'exèrcit nazi. Va passar gana i moltes penalitats. I això el va endurir per a la resta de la seva vida. L'altre factor era menjar una mica de caviar, que es feia dur de Rússia, cada dia a l'hora d'esmorzar. La història dels escacs recordarà Kortxnoi com el talent més gran que no va guanyar mai cap mundial.

La mort de Víktor Kortxnoi ha coincidit en el temps amb la d'un altre contemporani seu, víctima també de la utilització política del seu talent. El 27 de maig passat va morir, als 84 anys, Arturo Pomar, el que havia estat nen prodigi dels escacs i que va ser vilment utilitzat pel govern de Franco com a element enaltidor del règim. La desgràcia de Pomar, però, va ser precisament néixer en un estat que el feia sortir al NO-DO però que no va afavorir mai que el seu gran talent per als escacs es pogués expressar i desenvolupar-se com mereixia. I a sobre després el va condemnar a un oblit, també econòmic, del tot injust. No són pocs els escaquistes que el van conèixer que han assegurat que si Pomar hagués nascut a l'antiga Unió Soviètica, hauria aspirat a guanyar el títol mundial. Per talent segur que no hauria estat. Però vés a saber si no li hauria passat el mateix que a Kortxnoi.