Ja fa setmanes, mesos, que tinc la mateixa sensació d'expectació que quan veia jugar Michel Platini, que abans era prim i tenia un talent descomunal malgrat que no defensava, o Zinedine Zidane, ara símbol blanc però que Cruyff va demanar en el Barça quan el francès era un desconegut i valia quatre duros. Ja el considerava un gran jugador i mestre del desequilibri, però ara, assumint un rol cada cop més complet, Iniesta em sembla el millor migcampista organitzador del futbol mundial perquè ha après a marcar el ritme dels partits i a fer jugar la resta de companys. L'Iniesta d'abans, parlo del ja consagrat, encara era lluny del d'ara, més madur, amb un to físic impressionant pels moments de temporada en què estem i amb un rol preponderant. Cada cop que Iniesta agafa la pilota en aquesta Eurocopa es fa el silenci. Alguna cosa pot passar. Evidentment que també falla passades. Només faltaria. Platini en fallava moltíssimes. Els mestres arrisquen, busquen el desequilibri i tenen visió perifèrica per veure els companys desmarcats. Si envies sempre la pilota al jugador que tens més a prop la teva estadística de passades serà molt bona perquè no hi ha risc en les accions. Iniesta sap quan ha d'arriscar i quan ha de contemporitzar. En l'un contra un és un elegit, ja fa temps que ho sabem. Havia despuntat des de les categories inferiors, però la seva consolidació al primer equip va ser lenta perquè tenia al davant monstres. Amb la marxa de Ronaldinho i el seu ocàs prematur, el seu paper a l'equip blaugrana va canviar i es va fer gran. Sempre recordo que va fer el seu primer gran partit amb el primer equip al camp del Benfica. Darrerament, la marxa de Xavi l'ha reconvertit en un jugador menys intermitent, un veritable catalitzador del joc. La competència i les necessitats de l'equip l'han fet millorar contínuament perquè mai no s'ha adormit i perquè és un tipus intel·ligent. L'hàbil, educat i respectuós amb Catalunya Vicente del Bosque, que sempre ha confiat amb personalitat en l'estil i els jugadors del Barça encara que els xiulin, li ha donat com Luis Enrique els galons al camp i ell exerceix de líder.

L'única mancança atribuïble al de Fuentealbilla –visca!– és que el seu do per marcar gols és sensiblement inferior al de la resta de les seves qualitats. La majoria de migcampistes no són grans golejadors, tot i que tant Platini com Zidane, per tornar a la comparativa inicial, tenien més olfacte, sobretot el francès, que podia jugar també de davanter perquè anava bé de cap i era un catedràtic llançant les faltes amb efecte. Ja és curiós, per tant, que Iniesta, de toc sublim i croquetes que fan aixecar el públic dels seients, passi en bona part a la història pels seus gols cèlebres en situacions límit. El que va marcar al camp del Chelsea amb el Barça i que va valer la classificació per a a la final de la Champions i el que li va marcar a Holanda en la final del mundial de Sud-àfrica són els seus gols de capçalera.