Encara que en el fons estic pensant en una altra cosa, començo parlant novament de Cristiano Ronaldo, de com li agrada treure's la samarreta per lluir aquests seus músculs abdominals que a TV3 van decidir esborrar una mica amb el pretext, diuen, que no es veiés una de les marques que en tantes altres circumstàncies es mostren perquè és per fer publicitat que els futbolistes encara reben més ingressos i, si poden, no els tributen. D'això dels abdominals diuen que s'assemblen a una rajola de xocolata. S'ha dit que Cristiano Ronaldo va respondre a TV3 pujant al seu compte d'Instagram una fotografia estiuenca en què, en banyador i amb les mans arquejades a la cintura, somriu com dient: ja veieu com n'estic, de ben fet. S'ha de reconèixer, però, que Cristiano Ronaldo no és l'únic futbolista al qual li agrada exhibir la rajola. Les persones que conec que més disfruten d'aquest espectacle corporal són els meus amics homosexuals. I m'agrada dir-ho perquè l'homosexualitat continua essent tabú en aquest món masclista del futbol, almenys a l'Estat espanyol, però em temo que a gairebé tot arreu. Julen Lopetegui és el nou entrenador de la selecció espanyola, càrrec al qual aspirava Joaquín Caparrós, que ha declarat que no hi ha cap futbolista espanyol gai i que per això no n'hi ha cap que “surti de l'armari”. Cap? Quin futbolista s'atreviria a reconèixer-ho? Perquè l'insultessin als estadis al crit de “maricón” i potser també els altres futbolistes? Parlem d'un món en què, si hi ha insults racistes, hi pot haver una reacció indignada i accions en conseqüència, cosa que em sembla més que bé, però tothom calla si es vol insultar un jugador cridant-li “maricón”. I aprofito per dir que un dels jugadors que ho senten és Cristiano, fet que em provoca l'únic desig de solidaritzar-m'hi.

En el fons, amb declaracions com les de Caparrós, hi ha el tema que “el futbol és una cosa d'homes” entenent que els homes ho són d'una determinada manera. Fa temps que es qüestionen els rols de gènere i, amb el desig que puguem sentir-nos més lliures per ser el que som o vulguem ser, també hi ha la tendència a posar en dubte les identitats sexuals tradicionalment definides en una dualitat masculina-femenina. Però hi ha la resistència i la reacció del mascle, que no només s'atrinxera en mons com el del futbol. Vet aquí l'escriptor Michel Houellebecq, que, segons he llegit en una entrevista publicada fa poc a El País, enyora que els gèneres estiguin definits i que les dones assumeixin els seus rols tradicionals perquè creu que, en les relacions d'igualtat, l'erotisme desapareix. Menys refinat, Josep Ramon Correal, director del Diari de Tarragona, ha arribat a dir que és propi de les dones dir que no quan, de fet, volen dir que sí i que, si no és així, cal insistir. I és així que s'arribaria als Sanfermines. Sé que ha rectificat. Sé que potser he anat més enllà dels temes esportius, però necessitava escriure-ho.