Aprofitant el canvi de màxims responsables tècnics, el Barça ha volgut reorientar el seu model esportiu en la secció de bàsquet. “Ser el millor club d'Europa i el millor en formació” és el lema amb el qual el club aspira a potenciar el paper dels jugadors del planter en el primer equip.

És una intenció lloable, que si s'acomplís quadraria el cercle: més compromís del jugador amb el club, més identificació de l'afició amb la plantilla i menys cost econòmic. Però la realitat és tossuda i fa anys que s'imposa: un jugador del planter és interessant per al mercat dels EUA força abans que estigui prou madur per entrar en la rotació d'un equip de màxim nivell europeu com el Barça. Sigui com a universitari (Èric Vila és l'últim cas) o en l'NBA (Hezonja, fa un any). Afegim-hi els avantatges a l'altra banda de l'Atlàntic –salarials i de compatibilitat entre bàsquet i estudis– i tindrem un molt mal pronòstic perquè els grans clubs europeus puguin retenir les perles del planter. Certament, el Barça pot fer gestos per matisar aquesta situació, com que en el primer equip només hi hagi dotze fitxes professionals i fitxar un entrenador que aposti més pels joves. Però el Barça ha de guanyar títols, no en fa prou amb el Top 16 i finals d'ACB. I des de la Jugoplastika, fa gairebé trenta anys, no hi ha equips dominadors a Europa amb una plantilla de jugadors de la casa.