Editorial

L'EDITORIAL

Catalunya, una potència sense visibilitat

El potencial de l'esport català ha tornat a ser tan evident com la dificultat per expressar-se
en l'aspecte simbòlic

Qui sap si els de Rio han estat els últims Jocs Olímpics en què els esportistes catalans han hagut de participar tant sí com no amb la bandera espanyola. En tot cas, ho han fet amb tanta dignitat i capacitat competitiva que en vuit de les disset medalles que ha recollit la delegació espanyola hi ha l'empremta catalana. No hi ha tants medallistes catalans perquè quatre seleccions tan nostrades com les d'hoquei sobre herba i waterpolo (sumen 41 catalans) no van fer podis. En tot cas, el potencial esportiu de Catalunya s'ha tornat a posar tan de manifest com les dificultats per expressar-se en l'aspecte simbòlic. Els catalans que senten espanyolitat ho han pogut mostrar de manera lliure i desacomplexada enarborant la bandera corresponent. Els catalans que no se senten espanyols, no. L'esport no menja a part i la pressió uniformitzadora espanyola fa temps que és tan forta que només hi ha una solució per no perdre la identitat: marxar.

Espanya pot abordar la situació de dues maneres. Una, fatalista i poruga, negant-se a tot en nom de mantenir l'estatus de catorzena potència olímpica que li atorguen les disset medalles (com quan es combat l'independentisme al·legant que, sense els impostos de Catalunya, Espanya no és viable). L'altra, positiva i valenta, considerant-ho una oportunitat per a altres esportistes espanyols als quals ara els catalans barren el pas als Jocs i un estímul per a la millora global de l'esport espanyol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.