Seleccions

14 anys de partits internacionals continuats

La muntanya russa

Catalunya juga amb regularitat un partit anual des del 1997 que va debutar contra Bulgària

La tornada a escena de la selecció, la resposta social, la conscienciació, la verificació del potencial de l'equip i rivals de la talla del Brasil i l'Argentina han il·lusionat el país

Els impediments per competir i la capacitat per superar-los, el fracàs

Abans del 1993, la selecció de futbol era tota una quimera per a moltes generacions de catalans. Alguns l'havien fantasiejat talment com un joc infantil. Es tractava de buscar tots els jugadors catalans en actiu i dissenyar un onze competitiu. Potser no hi havia el ventall qualitatiu actual, però sempre composaven un equip amb garanties i si no hi havia prou futbolistes esfondraven els límits del Principat i llavors, amb la potencialitat completa dels Països Catalans, les possibilitats i la qualitat augmentava. Posats a imaginar... D'altres, escèptics acomplexats, no veien amb gaire entusiasme l'opció que Catalunya pogués competir oficialment, més per una qüestió de por al ridícul que no pas per pensar il·lusament que Espanya faria l'impossible per evitar-ne la presència.

El 24 d'abril del 1993 la juguesca infantil es va fer realitat. Catalunya, dirigida per Carles Reixach, va tornar a aparèixer en escena –no ho feia des del 1976– per enfrontar-se amb una selecció d'estrangers de la lliga espanyola en motiu de l'homenatge a Laszi Kubala a Montjuïc (4-4). Dos anys després, la selecció va saltar un altre cop a un terreny de joc. Aquest cop per jugar contra el Barça al Nou Estadi de Tarragona en un amistós que es va adjudicar (5-2) gràcies als gols de Carlos (2), Jordi Cruyff i Lima i que va suposar el debut d'Àngel Alonso a la banqueta catalana. Les dues cites van servir perquè molta gent sabés que la samarreta catalana d'aleshores, com la d'ara, era blanca amb la senyera en una franja vertical a la part dreta, i per començar a fer bullir l'olla.

Encara que inicialment havia fet la impressió que la missió de Catalunya era la de convertir-se en un simple espàrring, semblant als clàssics rivals dels Harlem Globetrotters, a poc a poc la via reivindicativa es va apoderar de la selecció. El context també ho afavoria. Pocs anys abans, coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona, el Comitè Olímpic Català (COC) havia impulsat campanyes a favor de la participació de Catalunya i dels esportistes catalans en competicions internacionals. La societat catalana havia intentat normalitzar-se en molts àmbits, amb més o menys èxit, i ara tocava a l'esport català provar-ho. I el futbol, l'esport de masses per excel·lència, s'havia de convertir en la punta de llança de la lluita pel reconeixement.

A partir del 1997, la cursa cap a l'oficialitat es va intensificar. Catalunya va deixar el paper de secundària i va disputar un partit internacional contra Bulgària (1-1) que va reunir més de 30.000 espectadors a Montjuïc. Partits com aquests permetien projectar la selecció al món. Un any després, Pitxi Alonso va donar una nova convocatòria per enfrontar-se, aquesta vegada, amb Nigèria (5-0) i la societat va respondre registrant un rècord d'assistència a l'estadi Olímpic (53.630). “La veritat és que ha estat una sorpresa la resposta de l'afició. Hem viscut un fet insòlit. La gent està sensibilitzada i això és una mostra de l'interès que desperta la nostra selecció”, va declarar el seleccionador al final del partit. La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va aprofitar la jornada per recollir signatures de suport a la iniciativa de canviar la llei de l'esport. El rival següent, Iugoslàvia, també va caure rendit als peus catalans per la mínima després d'un gol d'Òscar Garcia. El triomf, com els primers anys, van servir per reafirmar la potència de Catalunya i el suport dels catalans a la iniciativa. Però també per comprovar que Espanya no faria ni una concessió, més aviat al contrari. Diversos polítics espanyols es van afanyar a frenar l'eufòria catalana i la instauració de partits internacionals de diverses comunitats autònomes intentaven reduir l'impacte mediàtic dels compromisos catalans o bascos, que també s'havien embrancat en la mateixa lluita.

El Brasil esmicola el desencís

Aleshores es va entrar en una espiral de pessimisme sobre la utilitat o no dels amistosos i si la fórmula dels partits anuals nadalencs portava a algun lloc. Lituània (5-0) i Xile (1-0) no van ajudar a engrescar els aficionats, encara que no van deixar de donar suport a l'equip i la xifra d'assistents va continuar creixent (60.000). Però no tot havien estat esforços en va. Cinc anys continuats de partit anual també van servir per encetar un debat que implicava diversos actors de la societat. Pep Guardiola va manifestar que els jugadors no podien fer res més i que ara era el torn dels polítics. El president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va respondre: “En aquest moment no podem fer gaires coses. S'han tancat algunes portes, com la nova normativa de la FIFA [que obliga per competir oficialment a ser membre de l'ONU] i la cosa està molt verda. Però bé, hi ha excepcions com les illes Fèroe o Escòcia, que vénen del passat. Encara que sigui en ferro fred, seguirem picant. Ara el més important és mantenir aquest esperit, demostrar que existim com a país, com a sentiment col·lectiu.”

La Federació Catalana de Futbol (FCF) va haver de buscar una nova fórmula per despertar l'interès general i per augmentar la dimensió de la reivindicació nacional. Tancades totes les vies burocràtiques va recórrer a l'esportiva i va contractar una de les potències futbolístiques mundials, el Brasil. La resposta va ser més que extraordinària: 96.700 espectadors es van aplegar al Camp Nou el 18 de maig del 2002 en la millor entrada de la història en un partit de Catalunya. La selecció no va poder amb l'equip encapçalat per Ronaldinho, autor de dos gols, i Ronaldo (1-3), però va donar la cara.

La flama s'havia encès un altre cop, però en els anys següents es va mantenir amb intermitència. El Brasil va tornar a visitar Catalunya i l'Argentina es va convertir en un rival habitual (tres cops) enmig de la desfilada de seleccions de la talla de la Xina, l'Equador, el Paraguai i
Costa Rica. En l'àmbit institucional no s'havia avançat més, no es tro
bava la fórmula de desbloquejar la situació.

Llavors, es va haver de pensar un nou model per atraure l'expectació d'un poble que havia vist créixer la seva selecció, enfrontar-se als millors equips del planeta però sense l'emoció de la competició. La FCF la va encertar. Es van pactar dos partits amb el País Basc. Un a Catalunya i un altre en territori basc. Els dos compromisos, saldats amb empats, es van viure amb intensitat i complicitat. A més, la selecció va jugar fora del país després de cinquanta anys.

El 2009, la federació es va treure un altre as de la màniga per mantenir l'interès mediàtic de la selecció. Va contractar Johan Cruyff –que va defensar la samarreta en una ocasió– per acaparar l'atenció. El Flaco ho aconsegueix, però tard o d'hora caducarà i el pessimisme s'imposarà un altre cop.

Els tècnics.
Tres seleccionadors s'han assegut a la banqueta de Catalunya des de la implantació dels partits internacionals. Pitxi Alonso (1995-2005), Pere Gratacòs (2005-2009) i Johan Cruyff (2009).
18 partits.
Catalunya ha jugat cada any des del 1997 amb un balanç de deu triomfs, quatre empats i quatre derrotes. Les victòries més àmplies les va aconseguir contra Nigèria i Lituània (5-0) el 1998 i el 2000, respectivament. El Brasil i l'Argentina han estat els dos únics combinats capaços de derrotar la selecció, una vegada cada combinat.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)