Un país esportiu lliure
El marc actual dóna poc marge de maniobra a les aspiracions de reconeixement de les seleccions catalanes, que tenen en la independència del país l'única via per satisfer els seus anhels internacionals
Ho deia Pierre de Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics moderns, el 1916: “La geografia esportiva no sempre coincideix amb la geografia política.” No cal viatjar gaire lluny per trobar-ne un exemple. L'organització, la gestió i l'èxit de l'esport català fan que Catalunya pugui ser considerat un país esportiu de primer ordre, encara que darrere seu no tingui un estat sobirà, que no és pas poc important.
I és que el marc polític actual té el país esportiu català ben collat i amb poc marge de maniobra. Les possibilitats que les seleccions del país puguin competir internacionalment de manera oficial són minses i restringides a alguns esports minoritaris (21), en la majoria dels quals no hi sol haver una federació espanyola.
És el cas, per exemple, del corfbol. Com que no hi ha cap equip espanyol d'aquest esport, la selecció catalana té via lliure per competir en els campionats del món i d'Europa, i això és el que ha estat fent des del seu ingrés a la federació internacional. El Tribunal Constitucional, en la recent sentència sobre la llei de l'esport de Catalunya, avala la representativitat de les seleccions catalanes en aquests casos, però tot canvia quan també hi ha una federació espanyola pel mig.
Llavors, segons el seu prisma, la representació només pot recaure en l'equip espanyol, ja que la llei prohibeix explícitament un enfrontament entre Catalunya i Espanya. Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, assegura que, amb aquesta sentència, el problema “el tenen les seleccions espanyoles”, perquè el Tribunal Constitucional no pot regular sobre les federacions internacionals. “Això provoca que la selecció espanyola hagi de retirar-se de la competició”, diu Vinyals. No és pas cap supòsit. Ja ha passat aquest estiu en una competició de bowling.
Pressions i males arts
Però no sempre funciona així de bé. Ni de bon tros. Espanya té els mecanismes per pressionar les federacions internacionals i provocar l'expulsió d'una selecció catalana. O per evitar que sigui reconeguda si pretén ingressar-hi. Pel que fa al segon cas, només cal recordar l'episodi de Fresno amb el patinatge. De molt males maneres es va rebutjar l'ingrés català després del seu reconeixement provisional. Sobre el primer cas, aquest estiu mateix hem vist com la Federació Espanyola de Ball Esportiu, en ple procés per ser acceptada per la Federació Internacional de Twirling, exigia que, abans, se n'expulsés la federació catalana, que n'era membre de ple dret. I així va ser. Ara la federació espanyola té la representació única a l'Estat en aquesta federació internacional.
Quin sarau no es podria arribar a muntar si, en comptes de twirling o bowling, qui lluités pel seu reconeixement internacional fos el futbol, el bàsquet o el tennis catalans? El fet diferencial, i la clau de volta de tot l'assumpte, és que unes federacions, les espanyoles, tenen un estat darrere seu i unes altres, les catalanes, no. La Plataforma té força avançats l'ingrés de dues o tres federacions més, però el marc està gairebé esgotat. Sergi Blázquez, vicepresident de la Plataforma, deia ahir a Catalunya Ràdio: “Tenim clar que, en la situació actual, podem treballar per tenir seleccions catalanes, però quan siguem un estat independent tindrem els beneficis de tots els altres estats.” Més clar, l'aigua. El ple reconeixement de l'esport català només arribarà amb la independència del país.
La situació actual ni tan sols permet la participació olímpica d'equips catalans, ja que Joan Antoni Samaranch, expresident català del Comitè Olímpic Internacional, va afegir a la carta olímpica la famosa clàusula que diu que només poden participar en els Jocs els països reconeguts per l'ONU.
No n'hi ha prou sent només un país esportiu, com ja és Catalunya. Cal un estat al darrere, reconegut per la comunitat internacional, perquè aquest país esportiu sigui definitivament lliure.
Multes i agressions per haver lluït estelades als camps de Madrid
Jordi Moré va ser multat amb 3.000 euros per haver lluït una estelada i haver fet gestos obscens, segons la policia, en el Madrid-Barça jugat al Santiago Bernabéu el 10 de desembre passat. És el mateix cas que fa uns dies ja va denunciar Joan Lleal, que va assistir al mateix partit. Moré, veí de Sant Hilari Sacalm, va ser expulsat del camp per la policia: “Eren sis o set antidisturbis. Em van tirar contra la paret, em van escorcollar i em van fer fora de males maneres. Em deien catalán de mierda i m'amenaçaven que em farien caure les dents. Em van posar la por al cos.” A Moré ja li han desestimat dos recursos i ara espera la resposta del tercer i últim que pot presentar. Pitjor va ser el cas d'Oriol Carbó, de Cassà de la Selva, que va rebre una pallissa i va ser insultat per la policia en la final de copa entre l'Athletic i el Barça al Vicente Calderón per haver lluït una estelada.
Publicat a
Notícies
Dijous,18 abril 2024