Seleccions

HELENA BOADA

JUGADORA DE BÀSQUET

“El dret a decidir no te'l pot prohibir ningú”

“Pesen més els meus valors i el que defenso que anar amb la selecció espanyola”

“La gent s'està animant perquè veu que això és un moviment molt gran, impulsat pel poble, i que som molts els que estem sortint i ens estem mullant”

Val més la pena que no et convoquin més amb Espanya que no pas estar incòmode amb una samarreta que no és la que vols dur

Segurament, jugar amb la selecció eslovena no era un dels somnis d'Helena Boada quan va començar a jugar a bàsquet. Amb 27 anys, aquest estiu ha defensat la samarreta d'Eslovènia, el país de la seva parella, l'exjugador del Barça Jaka Lakovic. Ho ha fet per la impossibilitat de jugar oficialment amb la selecció catalana i per la nul·la identificació amb la selecció espanyola. Helena Boada vol que Catalunya deixi d'estar oprimida i sigui un estat independent. Per aquest motiu, dóna suport a L'Esport per la Independència.

Aquest diumenge hi haurà una consulta. Què li sembla i quina és la seva posició?
Crec que el dret a decidir no te'l pot treure ni prohibir ningú, i encara menys amb amenaces i males paraules. Jo estic a favor de la consulta i la meva posició és que votaré sí i sí. Si ens ho prohibeixen, hem de ser desobedients i anar a la nostra.
Per què defensa la independència?
Hi ha molts motius, però el més obvi és per un futur millor, per a nosaltres i per als que vindran. Penso que hem estat sempre un país que ha estat oprimit i mai no ens hem pogut desenvolupar amb les nostres possibilitats, i també perquè vull que es reconegui al món que som diferents. Ara mateix som espanyols perquè ho diu el passaport, però som diferents: tenim una cultura diferent, una llengua diferent, tradicions diferents... Hi ha moltes coses que m'agradaria que fossin reconegudes a tot arreu. I que no em diguin: “Ah, ets de Barcelona, ets espanyola?”, que em vegin com a catalana.
Costa que els esportistes d'elit opinin sobre la independència. Per què?
Fa uns anys molts esportistes se sentien cohibits, influenciats i amenaçats per les federacions espanyoles, que sempre han vigilat molt que els esportistes no fessin ostentació de cap símbol distintiu, com ara les senyeres, o que tampoc diguessin res fora de lloc a les rodes de premsa. Ara mateix, crec que la gent s'està animant perquè veuen que això és un moviment molt gran, impulsat pel poble, i que som molts els que estem sortint i ens estem mullant. Alguns ens estem adonant que val més la pena que no et convoquin més amb la selecció espanyola que no pas estar incòmode amb una samarreta que no és la que vols portar. També crec que és una sensació de dir: “Sou vosaltres els que no ens deixeu tenir una selecció catalana, per què haig de lluitar i defensar els vostres colors?” Crec que això és el que està fent que hi hagi més esportistes que estiguin pensant a donar la cara. També s'entén que n'hi hagi d'altres que no ho facin perquè veuen que l'única possibilitat que tenen de jugar un mundial, uns Jocs Olímpics o un europeu és amb la selecció espanyola.
Per aquest motiu ha acabat jugant amb la selecció eslovena?
No va ser premeditat. No va ser pel fet de no tenir una selecció catalana que vaig acabar jugant amb l'eslovena, tot i que si hagués pogut jugar amb la catalana probablement no hauria acceptat jugar amb l'eslovena. No vaig ser jo qui va anar a la federació eslovena, sinó que va ser la federació qui em va plantejar si volia jugar amb la selecció. Vaig pensar que era la situació ideal perquè no tinc una selecció amb la qual em senti identificada i amb la qual pugui jugar internacionalment i, a més, és una manera de demostrar que s'equivoquen els que pensen que l'única manera que tenim els catalans de ser internacionals és jugar amb la selecció espanyola. Va ser també una manera de dir que hi ha altres sortides, no tot és blanc o negre.
Malgrat tot, ha estat un procés llarg.
Fa dos anys em van demanar si volia jugar amb la selecció eslovena. Com que no havia jugat en competicions oficials amb la selecció espanyola absoluta, això facilitava les coses. Vam començar els preparatius, però el passaport va arribar quatre dies més tard de quan acabava el termini per tramitar la fitxa a la FIBA i, per tant, no vaig poder jugar la primera fase del preeuropeu, l'estiu del 2013. Finalment, aquest estiu sí que he pogut debutar a la segona fase.
Com ha viscut l'experiència?
Els resultats no han estat gaire bons. Érem en un grup molt complicat, amb Eslovàquia i Polònia, que havien dut les millors jugadores. A Eslovàquia estan fent una campanya per potenciar el bàsquet femení i Polònia té molt bon equip. Vam quedar terceres i no ens vam classificar. Però ho he viscut amb il·lusió i moltes ganes, perquè feia més d'un any que esperava el moment de debutar i competir. Les companyes eslovenes em consideren una més i l'eslovè l'entenc molt bé. Per tant, no em sentia desplaçada ni res.
Si l'hagués cridat la selecció espanyola, què hauria dit?
L'última vegada que vaig anar amb la selecció espanyola va ser quan era sub-20. Quan vaig acabar la concentració em vaig preguntar per què hi havia anat. Va ser una setmana en què vaig estar molt bé amb les companyes, però no em sentia a gust quan jugava amb aquella samarreta, quan sonava l'himne... I em vaig adonar que no ho necessitava. Realment, pesen més els meus valors i el que defenso que anar amb la selecció espanyola. Des d'aleshores, vaig tenir molt clar que no hi tornaria. Llavors, quan se'm va presentar l'opció de l'eslovena, no em va costar gens decidir-me quan em van dir que això implicava renunciar a la selecció espanyola. Cap problema, ho tenia claríssim.
Acabi la frase: en una Catalunya independent...
Tothom viurà més content.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.