Dijous passat em va tocar ser a Bilbao i he de reconèixer que em vaig emocionar. La ciutat era inundada d'il·lusió, d'una il·lusió que a mi em semblava poc realista però tan autèntica que es feia difícil no veure's tocat per ella. Els colors roig-i-blanc, txuri-gorri, eren literalment en cada balconada de la ciutat. Vaig veure gossos txuri-gorri, edificis sencers txuri-gorri, cotxes txuri-gorri. Els colors de l'equip bilbaí eren literalment pertot simbolitzant una fusió entre equip i ciutat, entre jugadors i poble, molt difícil de superar.

L'Athletic de Bilbao és un gran equip, un club del qual el seu país i la seua gent poden sentir-se ben orgullosos. No sé si la seua política de jugar només amb jugadors bascos el deixa fora de la possibilitat de guanyar títols en un futbol globalitzat en què els diners són encara tan importants però aquesta temporada ha tornat a demostrar que pot arribar a finals i competir-hi encara que la sort no l'haja acompanyat en la recta final. I encara més: han demostrat que al seu darrere hi ha una societat sencera que no dubta ni un segon sobre la representativitat que exerceixen aquests xicots que divendres ploraven a la gespa després d'haver perdut la final de la copa.

Ho vaig pensar dijous mentre estava a Bilbao: si hem de perdre contra algú, perdem contra aquesta gent. Sincerament no m'hauria important gens que l'Athletic hagués aixecat la copa i hagués pogut treure així la gavarra a passejar per la ria, aquella gavarra que fa vint anys, segons em deien, que no circula. Hauria estat una festa completa que tots aquells que dijous creien amb fermesa en els seus i es vestien amb els colors roig i blanc mereixien. I hauria estat una festa per a tots els qui seguim pensant que el futbol és un esport més que no un negoci, un sentiment més que no un full d'Excel, un plaer més que no una batalla. Eskerrik asko, txuri-gorria!