Genets a la cresta de l'onada

Shi­geru, un jove sord, que tre­ba­lla d'escom­bri­aire, troba una taula de surf tren­cada entre la brossa, la repara com pot i es llança a con­que­rir les ona­des, amb el suport de la seva xicota, sorda com ell, i una mala traça que ini­ci­al­ment pro­voca la burla dels prac­ti­cants més expe­ri­men­tats que freqüenten la platja. El noi, però, per­se­vera i esdevé un més de la colla, par­ti­cipa en con­cur­sos –en el pri­mer, però, no hi arriba a com­pe­tir perquè no sent el seu nom quan el cri­den– i perd la resta del món de vista, feina inclosa. Amb aquesta sen­zi­lla pre­missa, menys diàlegs encara, una mirada ten­dra, ros­se­lli­ni­ana, envers els per­so­nat­ges i el mini­ma­lisme expo­si­tiu marca de la casa, Takeshi Kitano, dei­xant anar la seva passió pel mar, va cons­truir el seu ter­cer llarg­me­tratge, A scene at the sea (1991) i la que és, ni més ni menys, la millor pel·lícula de surf de sem­pre. I la menys con­ven­ci­o­nal: el ritme con­tem­pla­tiu de Kitano, més interes­sat a recrear el món de silenci en què viu la pare­lla pro­ta­go­nista i els ges­tos quo­ti­di­ans que defi­nei­xen l'amor, l'amis­tat, la fide­li­tat i la per­se­ve­rança, que no pas a plas­mar acrobàcies sobre les ona­des, se situa als antípodes dels exces­sos de tes­tos­te­rona habi­tu­als en el subgènere.

Com­pa­rin, si no, A scene at the sea amb l'altre gran film sur­fer estre­nat el 1991, l'infi­ni­ta­ment més popu­lar Li diuen Bodhi, de Kathryn Bige­low, sorollós acti­o­ner en què el surf és un esport de risc freqüentat per addic­tes a les descàrre­gues d'adre­na­lina. El film de Bige­low té només un parell de punts en comú amb el de Kitano. El pri­mer, que el pro­ta­go­nista també és ini­ci­al­ment un pas­se­rell que no sap ni pujar a la taula. Les moti­va­ci­ons de Johnny Utah, encar­nat per Keanu Ree­ves, estan, però, a anys llum de les de Shi­geru. De fet, ini­ci­al­ment no tenen tant a veure amb la passió pel mar com amb la feina: Utah és un fede­ral a la caça d'una banda d'atra­ca­dors que se sos­pita que són sur­fers. Així con­tac­tarà amb Bodhi, una mena de guru des­ca­mi­sat que deixa anar tòpics zen de pa sucat amb oli dis­se­nyat a mida d'un Patrick Swayze de cabe­llera oxi­ge­nada i amb qui Ree­ves com­pe­teix per veure qui revo­lu­ci­ona més les hor­mo­nes de les admi­ra­do­res. Li diuen Bodhi, mal­grat tot, no és una mala pel·lícula, però el que n'ha que­dat per al record no són les rei­te­ra­ti­ves esce­nes de surf, sinó les de cai­guda lliure i, sobre­tot, un parell de furi­o­ses seqüències d'acció. Nor­mal: Li diuen Bodhi no és cap surf movie, sinó un thri­ller amb surf, i això no ho can­via ni l'apo­calíptic final, en què, com en el film de Kitano –segon i últim ele­ment coin­ci­dent–, l'home es fon amb el mar. Això sí, nova­ment des de plan­te­ja­ments antitètics: el que Kitano reso­lia de forma essen­cial –una des­a­pa­rició en off, un adéu silenciós, una lírica reco­pi­lació de records–, aquí és pura hipèrbole, amb el guer­rer místic cara a cara amb l'onada defi­ni­tiva, pre­fe­rint un miti­fi­ca­dor final de Grand Guig­nol, com una Norma Des­mond aquàtica i hiper­mus­cu­lada, a l'oblit, la degra­dació i la renúncia a la lli­ber­tat que suposa la presó. Tot tan infla­mat com els bíceps de Swayze.

En les dues dècades que han pas­sat des dels films de Kitano i Bige­low, el millor que el surf ha ins­pi­rat a la gran pan­ta­lla ha estat una pel·lícula d'ani­mació de títol inequívoc: Bojos pel surf (2007), d'Ash Bran­non i Chris Buck, simpàtica comèdia pingüina que agita amb gràcia tots els tòpics del subgènere, inclòs l'aspecte hip­pie i des­pre­o­cu­pat que sovint s'asso­cia als genets de les ona­des, i que aquí es resol posant al campió reti­rat que torna per ensi­nis­trar un jove entu­si­asta i arrau­xat la veu i el posat de Jeff Brid­ges. És a dir, d'El nota, l'anti­he­roi fumeta i pen­jat d'El gran Lebowski.

Més enllà d'això i de la insulsa Soul sur­fer (2011), de Sean McNa­mara, melo­dramàtic cant a l'ins­tint de superació ins­pi­rat en el cas real d'una sur­fista a qui un tauró se li va crus­pir un braç, l'últim Hollywood ha usat el surf sobre­tot d'excusa per ense­nyar pit i cuixa. Les de Demi Moore i Came­ron Díaz a Els Àngels de Char­lie: al límit o les de la jove­na­lla pro­ta­go­nista de coses com ara En mans de Déu (1999), de Zal­man King, i En el filo de las olas (2002), de John Stockwell, carn de vide­o­club on l'exhi­bi­ci­o­nisme es com­bina amb intents de plas­mar l'èpica i plas­ti­ci­tat de l'espe­ci­a­li­tat tan mal­des­tres com els diàlegs i les inter­pre­ta­ci­ons.

La super­fi­ci­a­li­tat, en fi, ha regit en el cinema de surf des que, molt abans que el pri­mer vide­o­club, van néixer les beach party movies, ínfi­mes come­di­e­tes d'ado­les­cents que van esde­ve­nir feno­men de mas­ses des que a Amor en Hawaii (1961), de Nor­man Tau­rog, Elvis Pres­ley va sor­tir can­tant en banya­dor. La moda va cris­tal·lit­zar amb Escándalo en la playa (1963), de William Asher, pri­mera de la mitja dot­zena de films que Frankie Ava­lon, Elvis de saldo, i Annette Funi­ce­llo van pro­ta­go­nit­zar per a la pro­duc­tora de l'astut Roger Cor­man. No, no hi havia vide­o­clubs, però sí ses­si­ons dobles i auto­ci­nes, ter­ri­to­ris ido­nis per a aquests arte­fac­tes d'usar i llençar al cos­tat dels quals fins i tot una comèdia des­cafeïnada com Una vida sense por (1995), de Carl Prec­he­zer, prin­ci­pal apor­tació britànica al cinema de surf, sem­bla un film d'autor.

Aquest, el del cinema popu­lar més barat, era l'espai que el setè art reser­vava a l'esport de les ona­des en els anys sei­xanta. Aquest i el dels docu­men­tals de Bruce Brown, que era on es podien tro­bar espec­ta­cu­lars imat­ges reals de surf, sense super­po­si­ci­ons ni tru­cat­ges. El més famós, model i referència per a tots els poste­ri­ors, és The end­less sum­mer (1967), en què durant un any, estiu per­petu, se segueix dos sur­fis­tes al vol­tant del món que van a la recerca de l'onada defi­ni­tiva, la més gran, la més sal­vatge, la més difícil de caval­car.

Si The end­less sum­mer és el docu­men­tal sobre surf per anto­nomàsia, el film de ficció refe­ren­cial sobre el tema és El gran dime­cres (1978), de John Milius, expert genet de l'oceà, pel seu caràcter fun­da­ci­o­nal: per pri­mer cop, el surf cons­tituïa la base d'una pel·lícula que volia trans­me­tre no només els seus aspec­tes fes­tius, de cele­bració, sinó també el com­po­nent vis­ce­ral de des­a­fi­a­ment de l'home a la natura, ine­xis­tent en aque­lles ale­gres come­di­e­tes ado­les­cents. El gran dime­cres és la decla­ració d'amor del cine­asta al surf, ser­vida en for­mat de mani­fest gene­ra­ci­o­nal a cavall de l'èpica i la nostàlgia per un món per­dut, el de la joven­tut, el de la innocència. El gran dime­cres comença com si fos l'Ame­ri­can graf­fiti de Milius i acaba com una ele­gia, després d'haver seguit tres amics al llarg de diver­sos estius dels pri­mers sei­xanta a mit­jan dels setanta, quan es retro­ben per una caval­cada final enmig d'una mare­jada de mag­ni­tud lle­gendària. Les inten­ci­ons estan per sobre dels irre­gu­lars resul­tats, i la pel·lícula es va estim­bar, però amb els anys va esde­ve­nir film de culte, perquè allà ja hi era tot el que després –Kitano, pol opo­sat, a banda, és clar– ha esde­vin­gut recur­rent: els sur­fis­tes –de cos­sos per­fec­tes– com herois mitològics, el repte espor­tiu, el mar com a ter­ri­tori de puri­fi­cació, el mite de l'última ona i fins i tot Gary Busey, recu­pe­rat per Bige­low per inter­pre­tar el com­pany del pro­ta­go­nista en el seu Bodhi.

Hi ha, fins i tot, la lla­vor de la seqüència sur­fer més icònica de la història, que no està en cap film de surf: si a El gran dime­cres un dels pro­ta­go­nis­tes anava al Viet­nam, però mai no el veiem en el front, un any després, a Apo­calypse Now, de la qual va ser coguio­nista, Milius es va treure de la màniga el coro­nel Kil­gore (Robert Duvall), un fei­xista capaç d'orga­nit­zar un bom­bar­deig wag­nerià per poder caval­car ona­des de dos metres en ple cor de les tene­bres. Quan l'adver­tei­xen del risc, perquè el Viet­cong –Char­lie en argot– con­trola la zona, Kil­gore replica: “Char­lie no fa surf!” És un home que ha per­dut el món de vista, i un guer­rer dis­po­sat a tot per com­plir amb la fan­ta­sia defi­ni­tiva d'un cow­boy de l'oceà: aga­far la seva taula i fer surf sobre la fi del món.