La crisi que estem vivint a Catalunya i evidentment també a Espanya té conseqüències devastadores per a les persones, les famílies i les empreses. L'esport català tampoc se n'escapa. La situació de molts clubs és dramàtica. Han vist com desapareixien o minvaven els patrocinadors privats i les ajudes públiques. Podem dir sense por d'equivocar-nos que si això continua així i té visos de no millorar en temps, només el FC Barcelona té el futur garantit.

Ho té difícil el RCD Espanyol, més encara el Nàstic, el Girona, el Sabadell… en el futbol. Però si mirem cap a altres esports com el bàsquet, el Manresa, el Joventut, el Lleida…, i en el bàsquet femení, com és el cas de la Seu d'Urgell i el Girona, i l'handbol amb el Granollers i el rugbi amb la Santboiana… i així podríem continuar una tirallonga de clubs i esportistes que estan patint i més que patiran la situació econòmica.

L'esport professional català pot desaparèixer perfectament tret, com dèiem abans, del Barça i les seves seccions i, alerta! no totes estan garantides. És cert que hi ha molts clubs i entitats que competeixen en categories importants i els seus jugadors són semiprofessionals. Per semiprofessionals entenem aquells esportistes que han de treballar en un altre àmbit, si poden, i tenen un complement per la seva dedicació esportiva. És a dir, malviuen i sovint han de jugar contra altres esportistes que són plenament professionals. Un exemple és l'hoquei sobre patins, en què en la mateixa OK Lliga conviuen tots dos tipus d'esportistes. Potser els esports de motor tindran una millor supervivència, ja que van molt lligats a les marques automobilístiques i motociclistes. Això els dóna més marge, però segur que els contractes i les condicions han anat a menys.

Mala vida per a molts joves esportistes i no tan joves que no podran esmerçar tot el temps que necessitarien a perfeccionar-se i millorar. També cal pensar en les dificultats de totes les altres professions que arrossega l'esport professional més enllà dels esportistes, entrenadors, fisioterapeutes, metges, preparadors físics, i així un llarg etcètera.

Mentrestant, què podem fer? Doncs podem sanejar molts clubs i entitats que durant molts anys alguns equips directius han gestionat molt malament, però sobretot podem reforçar l'esport de base i l'escolar. Podem vertebrar d'una vegada per totes un model d'esport universitari que a casa nostra és a hores d'ara inexistent. I sobretot podem dedicar-nos a establir un pont sòlid i durador entre les federacions esportives i l'esport escolar per captar talent. Són polítiques que no impliquen grans despeses i que més val aprofitar el moment per reestructurar l'esport per, d'aquí a un temps, funcionar tal com ho fan els països escandinaus. No deixa de ser curiós que països amb un PIB per càpita superior a Catalunya, tinguin menys esportistes professionals en termes relatius. Hem de readaptar la nostra estructura, i la crisi és una oportunitat. I disculpin el tòpic.