Prova superada

Felipe Sanchón Huerta (Barcelona, 8/4/1982) va passar de jugar al col·legi a jugar al Barça. “Feien un torneig social, i hi vaig entrar.” De fet, encara no tenia prou edat (set anys) per integrar-se a l'equip aleví, i el Barça el va enviar a la PB Collblanc. Encara en edat de benjamí, es va incorporar a l'aleví B del Barça. I a partir d'aquí, va anar pujant esglaons sense aturar-se. De mica en mica, anava perdent companys. Però encara en recorda un de l'equip aleví B: “Víctor Valdés va començar amb mi. Després se'n va anar al Tenerife, però va tornar.” Com a infantil, va tenir un entrenador especial: “Manel Lobo va ser qui més em va marcar.”

Felipe anava superant etapes, però no veia cada cop més a prop el primer equip, perquè era conscient de la dificultat d'aconseguir-ho: “Ja coneixia la casa, i era molt difícil pujar. Eren altres temps, i hi havia èpoques en què no es comptava tant amb el planter. Sempre mantenies aquell punt d'il·lusió, però era complicat.” Al Barça B, Felipe hi va jugar la temporada 2003/04 a segona B (abans de fitxar pel Figueres), amb companys com ara Jorquera, Verdú, Sergio García, Rodri, Cristian Hidalgo o Expósito, a més de Messi, que hi va debutar. L'esquerrà va jugar 22 partits (15 de titular) i va marcar un gol. Però li va tocar viure el pitjor moment: “La sortida. No per deixar el Barça, sinó per tot el que hi havia viscut durant tants anys.” “Els que van entrar van decidir que no valia, i me'n vaig haver d'anar.”

Amb 22 anys, va buscar a Figueres –després van venir l'Hospitalet, el Girona, el Granada, el Nàstic i l'Hèrcules– la primera experiència lluny del Miniestadi. Un altre món. “Quan surts, t'has d'acostumar a una cosa diferent. Jo només coneixia el Barça”, reconeix. “Però un cop ets fora, ja t'habitues a anar donant voltes. És normal.”

De Lleida a la Masia

Jofre Mateu González (Alpicat, 24/1/1980) havia jugat sempre a la UE Lleida, des dels set anys, fins que l'olfacte d'Oriol Tort el va dur cap a Barcelona. “En la primera temporada d'infantil, hi va haver un torneig amb la selecció de Lleida, i Fusté i el senyor Oriol Tort van veure uns quants partits.” Va arribar amb 13 anys a la Masia –Felipe no hi va residir perquè ja vivia a Barcelona– i no és dels que van plorar. “Tot va ser molt bonic. Uns s'enyoraven més que altres, i jo no vaig tenir cap problema d'adaptació. Tenia la família molt a prop i la meva germana vivia a Barcelona.”

Com a blaugrana, Jofre va viure un camí paral·lel al de Mario Rosas, exjugador del Girona. “Vam arribar el mateix dia i vam estar junts vuit o nou anys, des del 1993, primer a la Masia i després compartint pis.” I il·lusions. Mario, Jofre i Xavi Hernández eren un dels trios dels quals més es parlava a can Barça, d'aquells jugadors assenyalats a cada generació. “Sí, m'imagino que sí. Anàvem pujant de categories, anàvem junts a les seleccions espanyoles i anàvem fent camí. Vam fer un procés bastant bo fins a arribar al filial. Després els camins ja van començar a repartir-se d'una altra manera.”

Jofre va arribar a debutar amb el primer equip, la temporada 1997/98. Amb el filial, hi va tenir dues etapes, amb una cessió al Mallorca al mig. Tot i ser assenyalat des de jove, no hi van apostar com, per exemple, Guardiola amb Pedro i Busquets. “Són gent que després ha demostrat el talent i la qualitat que tenen, però els va agafar en un moment que van ser una aposta. Hi influeixen molts factors”, explica el lleidatà, “molt agraït” al Barça. “Allà hi he fet la formació, i a començar a dedicar-m'hi seriosament va ser quan vaig marxar.” Com Felipe, va ser deixar el Barça –amb els jugadors protegits en un entorn molt concret– i adaptar-se a un context ben diferent. “N'has de saber sortir perquè el Barça és diferent de la resta. Sobretot abans, en què teníem l'etiqueta que només sabíem fer un joc molt ofensiu i de poc treball. Ho has d'anar desmentint, i encara que ho facis ho portes tota la vida.” Ara, però, la percepció ha canviat: “El planter ja treu jugadors supercompetitius a tots els nivells.”