El davanter paraguaià Cayetano Ré va morir ahir a Elx als 75 anys i ara, en el moment del comiat, tant el poden reivindicar culers com periquitos, perquè el golejador va deixar empremta amb les dues samarretes, fet gens habitual entre els especialistes de l'àrea. I si hem de ser primmirats, el pes dels platerets a la balança s'inclina per força cap a Sarrià, on li va tocar representar un paper més decisiu. Protagonista en la dècada dels seixanta, Ré (monosíl·lab accentuat) era una rateta de l'àrea, murri, hàbil i esmunyedís, que sabia traure avantatge dels seus curts 163 centímetres quan, en aquella època, el 9 era, normalment, dorsal reservat a autèntics tancs capaços de barallar-se amb els centrals i traure avantatge de la seva corpulència. Ré era tot el contrari, un oportunista intuïtiu que sabia on calia col·locar el cos davant barraca per aprofitar l'avinentesa d'un rebuig, d'una bona assistència del company. I lluïa cacau, xut poderós des de la distància. Passarà a la història com a part fonamental de la davantera històrica dels cinc dofins aplegada a l'enderrocat coliseu per sobre de la Diagonal, eix de cinc noms que l'aficionat blanc-i-blau farà perdurar eternament: Amas, Rodilla, Ré, Marcial i José María, amb l'afegitó de Miralles com a sisè home comodí disposat a cobrir qualsevol absència entre aquest quintet d'excel·lent rendiment i qualitat individual.

Abans, però, les bones connexions dels industrials alacantins del calçat amb Sud-amèrica, d'on treien autèntiques perles, van aconseguir la importació del menut davanter mulat des del Cerro Porteño, estrenat en la lliga vestint la franja verda a Altabix quan César Rodríguez encara jugava a futbol i alternava el declivi en la seva llegendària carrera, perllongada gairebé fins als 40 anys, amb el paper d'entrenador. Tres anys allà li van servir com a trampolí de projecció cap a Barcelona, on va arribar quan la davantera culer encara era plena dels grans noms supervivents de Berna (Kocsis, Eulogio, Villaverde...) i l'equip, sota la presidència d'Enric Llaudet, feia mans i mànigues per no ofegar-se sota el pes del dèficit arrossegat des de la creació de l'estadi. Van ser quatre temporades de servei, amb sostre de rendiment situat a la del 1964/65, quan va aconseguir el Pichichi amb 26 gols superant glòries del moment com ara Waldo, Luis Aragonés, Grosso, Seminario, Ansola i Mendonça, gairebé el millor de cada casa. En el recompte col·lectiu, una copa i una copa de Fires i prou, que en aquells anys de travessa del desert les collites acostumaven a ser minses. Una evident baixada de rendiment provocada per lesions al genoll i la imperiosa necessitat de veure cares noves amb l'objectiu de revertir el panorama de decepcions ja habitual en aquell Barça va provocar el seu traspàs a l'Espanyol de Vilà-Reyes, l'ambiciós president que volia equiparar el potencial dels dos clubs del cap i casal i va acabar protagonitzant el famós cas Matesa, un dels escàndols de corrupció més sonats de les acaballes del franquisme.

Tot just arribar a Sarrià, acompanyat per Marcial Pina, fitxat també de l'Elx amb 20 anyets, Cayetano Ré es va convertir en titular i fa tocar el cel amb els dits als seguidors la temporada 1966/67, quan l'equip entrenat per l'hongarès Janos Kalmar es va classificar tercer en la lliga i va protagonitzar algunes inoblidables exhibicions de bon joc abans de caure en picat, temps després, i viure el segon descens en la història blanc-i-blava. A segona divisió, Ré va fer 17 gols i va ser peça fonamental per a l'immediat retorn a primera. Ja a les acaballes de la seva aventura catalana, Cayetano va fitxar pel Terrassa, on es va retirar. Després, va ser entrenador del Còrdova i del seu Elx, i només va preparar un equip de primera divisió, el Betis. El seu moment culminant a les banquetes, la direcció de Paraguai en el mundial de Mèxic 86, on va obtenir la curiosa distinció de ser el primer entrenador expulsat en aquesta competició.