‘Gallina vecchia fa buon brodo'

Gallina vella fa bon caldo. Ho repe­teix el genial Valen­tino Rossi. És la par­ti­cu­lar manera de rei­vin­di­car-se, però també d'asse­nya­lar-nos un dels defec­tes que envolta el món de l'esport. La per­ma­nent volun­tat d'enter­rar el pre­sent i rei­vin­di­car els aires de futur. És una estratègia, gai­rebé diria que comer­cial, per situar nous rep­tes en l'horitzó. Però esta­blir nous mites té un preu molt alt: de vega­des ens obli­dem de grans històries que tenim a la punta del nas.

Aquesta mati­nada comença la final de l'NBA. S'enfron­ten dos equips radi­cal­ment opo­sats. D'una banda, l'esplen­dor de les estre­lles que il·lumina les plat­ges de Miami. LeBron James, Dwane Wayde i Chris Bosh. De l'altra, la texana San Anto­nio. Amb Toni Parker, Manu Gino­bili i, sobre­tot, Tim Dun­can. Als 38 anys, amb dos metres i onze centímetres, 115 qui­los de pes i 17 tem­po­ra­des en l'elit, és a punt de dis­pu­tar la sisena final de la seva car­rera. I ho farà com a far de l'equip. Com a estre­lla i refe­rent. Marc i Pau Gasol, Joan Car­les Navarro i Ricky Rubio ens han asse­nya­lat, una vegada i una altra, que el més com­plex de l'NBA no és la capa­ci­tat tècnica dels opo­nents i com­panys, tam­poc la com­ple­xi­tat dels sis­te­mes de joc, ni tan sols el desen­vo­lu­pa­ment físic del joc. El més exi­gent de la lliga més potent del món és l'exigència física de la com­pe­tició. Par­tits pràcti­ca­ment con­se­cu­tius, pocs dies de des­cans, gai­rebé nul entre­na­ment i un ritme de joc endi­mo­niat. Això des­gasta, i molt, el juga­dor. Que Dun­can hagi arri­bat fins aquí és una demos­tració més, ja no del seu caràcter gua­nya­dor o de l'estima que té pel bàsquet, sinó que hom pot acon­se­guir allò que es pro­posi, sem­pre que esti­gui dis­po­sat a sacri­fi­car el que cal­gui. I Dun­can ho està. De fet, només els ele­ments externs han estat un obs­ta­cle insu­pe­ra­ble en la seva car­rera. Com el devas­ta­dor huracà Hugo, que l'any 89 va des­tros­sar, entre altres coses, l'única pis­cina olímpica de les illes Ver­ges i va apar­tar el jove The­o­dore Dun­can d'acon­se­guir un lloc a l'equip olímpic nord-ame­ricà de natació dels Jocs de Bar­ce­lona 92.